Antoni Pizà

La primera cosa que observarà el lector en el darrer llibre del compositor i escriptor Benet Casablancas és la qualitat de l’edició de Galaxia Guttenberg, però el contingut del llibre no és menys satisfactori.  Casablancas centra el seu text en el romanticisme, terme que engloba un període històric (bàsicament el s. XIX) i el conjunt de moviments estètics que coagulen en aquest període identificats per alguns dels topoi del moviment:  el caminant solitari, el Wanderer musical de Schubert i pictòric de Caspar David Friedrich, el bosc, en concret, i en general la natura ―enigmàtica, font de bellesa i plaer, però també de calamitats i desastres― ; la nit i la lluna expressada en molts nocturns musicals (Field, Chopin i fins i tot el colofó expressionista de Schoenberg a Pierrot Lunaire) que evoquen a termes iguals el gaudi de la nit, però també els terrors nocturns, els monstres que hi sorgeixen quan l’Ego i el Superego freudià diürn i la seva força implacable i lògica, no frena el caos d’instints irracionals de l’Id.

El romanticisme és també el període quan la idea de l’Art qualla.  Allò que solem anomenar “música clàssica” o “culta” és pràcticament un invent del període romàntic que, ajudat per les recerques de l’Abadia de Solesmes, va voler trobar els seus orígens en el cant pla i va veure el seu futur en la dissolució del sistema tonal.  La idea d’una música únicament per «contemplar» (o escoltar de forma passiva) creada per un geni, generalment masculí, que seguint el seu esprit independent genera una obra tancada, autònoma i sense contingències, tot plegat, és un resultat del s. XIX.

Que les xarxes capitalistes van proporcionar una infraestructura per aquesta ideologia és a més a més un fet fefaent.  En el s. XIX és quan els concerts públics s’estenen i la música es distribueix àmpliament i es fa disponible gràcies a la impremta i al piano, un invent, més o menys, d’aquell temps.  A la meitat del s. XIX, París tenia una població d’un milió de persones; també tenia seixanta mil pianos i cent mil pianoles.  No sorprèn aleshores que la música fos l’art ideal en l’imaginari romàntic.  A fi de proveir el consumidor amb música indicada per a cada ocasió els compositors ―independentment de l’atmosfera estètica i filosòfica del moment, del Zeitgeist, com se sol dir― van començar a compondre obres colossals (òperes i simfonies) per als escenaris públics i miniatures musicals (Lieder, nocturns, preludis, intermezzi) per al saló privat.

El fil argumental principal del llibre és el pas del classicisme (el s. XVIII de la il·lustració enciclopedista, democràtica i secular) al romanticisme (individualista, elitista, religiós i fins i tot místic).  Segons Casablancas, aquesta transició es caracteritza per un «estancament» (Stauung en alemany, que també es pot traduir per apilament, embossament, acumulació o congestió).  La música del s. XVIII narra i condueix l’auditor d’un punt A, a un punt B.  La música romàntica gradualment s’estanca i apila; abandona l’acte de narrar, volta en cercles, es mirar el llombrígol i esdevé abstreta.

La pregunta que Casablancas es planteja es podria articular així:  ¿quins procediments de composició musical utilitzen els romàntics per generar i després sortir d’aquest estancament?  Aquí l’autor ofereix un catàleg enciclopèdic de les solucions que aquests compositors han donat.  Hi ha dotzenes i dotzenes de noms de compositors, d’obres concretes i de procediments compositius exemplificats amb partitures.  Aquesta successió de procediments musical formals es desplega en contrapunt, mai tan ben dit, amb glosses sobre les bases filosòfiques del romanticisme.  El que és inaudit en el panorama de l’assaig espanyol és precisament aquest contrapunt:  saber entreteixir l’anàlisi musicològica i la humanística en el mateix llenç com fa Casablancas, i encastar la solfa en la filosofia.  El perill?  La generalització o, contràriament, per mor de l’aprofundiment, la pèrdua d’un dels dos tipus de lectors, el musicòleg o el filòsof.   Però Casablancas excel·leix en la musicologia i la filosofia, i ajunta, així, en paraules de Kant, el bell i el sublim en un mateix paisatge. [Bellver, 10-VI-2021]

Benet Casablancas

Paisajes del Romanticismo Musical.  Soledad y desarraigo, noche y ensueño, quietud y éxtasis. Del estancamiento clásico a la plenitud romàntica

Barcelona:  Galaxia Guttenberg, 2020

Eugenio Trías, pròleg

Hermann Danuser, epíleg

30,40 € paper / 18,99 Kindle