Home » News » El dietari d’Alan Lomax i la música popular de Mallorca el 1952

El dietari d’Alan Lomax i la música popular de Mallorca el 1952

Antoni Pizà

Alan Lomax

Com és sabut, el 1952 l’etnògraf Alan Lomax (1915-2002) va assistir a un festival de folklore espanyol a la plaça de toros de Palma.  Lomax troba una Espanya que comença a sortir de la postguerra, però escassament.  A Mallorca i posteriorment a Eivissa i Formentera, l’etnògraf anota moltes anècdotes curioses que reflecteixen no just l’objectiu principal del seu viatge (la música popular de les Illes) sinó el franquisme, els hàbits de la gent i fins i tot la sexualitat.  Lomax, per exemple, visita el que se solia anomenar el barri xino i fa coneixença d’una treballadora del sexe que per a ell és tant de fiar com els intel·lectuals, els “capellans” (“A Espanya m’he d’acostumar a fer feina amb capellans rurals”) i els musicòlegs que coneix en el festival.   El que segueix és una selecció del seu Quadern de Mallorca i ja va ser publicat en distinta forma en el meu llibre Alan Lomax: Mirades Miradas Glances (Lunwerg/Sa Nostra, 2006).  Deixem que parli Lomax directament:

EL PAÍS i LA GENT:

  • Aquell estiu [1952] Columbia em va fer saber que la publicació dels meus treballs depenia d’efectuar l’enregistrament d’una recopilació de música folklòrica espanyola; així que, empassant-me la meva aversió pel Caudillo i la seva tasca, vaig confirmar la meva participació en un congrés internacional de folklore que tindria lloc a l’illa de Mallorca.
  • [Arribant a Espanya Lomax observa]vehicles tirats per cavalls, la roba espellifada de la gent i la tensió nerviosa que es reflectia en els seus rostres. Però, no es veien captaires.  (…)  I per tot arreu hi ha quarters polsegosos, malmenats, amb el mateix cartell sobre totes les portes i una llegenda: “Todo por la Patria”.  (…)  Aquest maleït govern de Franco no se’n sortirà.  De cap manera.
  • La badia de Palma és plena de velers preciosos. Als dos molls la gent semblava contentíssima de veure arribar-hi gent nova. Les cares de les dones reflectien una alegria natural. (…)  Aquest és un país fantàstic. Calor durant el dia. La mar a prop. Figues, taronges, prunes, peres que s’obrin de madures. Les cases antigues i senzilles. Les ciutats antigues i belles. La gent més agradable que he conegut mai. Decidesc establir-me definitivament a cada poble i casar-me amb cadascuna de les encantadores joves “señoritas” que hi veig.
  • Ahir vespre, na Catherina, una prostituta de Palma, morena i d’ulls negres, em va contar que per una feina eventual a una fàbrica de botelles local el seu sou, com a aprenent, era de 30 pessetes. Naturalment aquells doblers no li bastaven per a la seva manutenció i la del seu fill, per tant, de nit feia el carrer. Em va demanar 15 pessetes, la qual cosa vol dir que el seu preu normal, quan treballa amb clients de Palma, és aproximadament la meitat.
  • Les prostitutes que he conegut a Palma constitueixen la colla de dones més espellifades i fatigades que he vist en la meva vida. L’altra nit les vaig observar mentre jugaven a cartes:  un homosexual ros li va posar a una d’elles la mà a la vagina i es va passar-hi una estona fent-li jocs, mentre ella continuava jugant i fumant tranquil·lament; únicament els seus ulls es van dilatar lleugerament el moment que l’home interrompé de cop el seu maneig.

LA POLÍTICA

  • Avui per primera vegada he donat la mà a un feixista: el secretari del batlle [de Palma]. Ens han rebut en el desconcertant estil espanyol. No ha vingut ningú a cercar-nos, no teníem cap reserva d’habitació, hem hagut d’esperar el berenar durant hores.
  • Si a Espanya hi hagués un altre tipus de govern, el país derivaria en anarquia. La censura resulta molt saludable.

LA MÚSICA

  • Primera vetllada d’enregistraments.  Plaça de Toros de Palma. Ocupades la meitat de les localitats, a més dels balcons. La majoria del públic són persones joves amb vestits de festa. Un gran escenari sota uns focus enlluernadors. Un caramull de micròfons. El públic apàtic: sembla que l’única motivació dels grups de ball és gaudir de la seva mútua companyia (…) (Finalment desistesc d’enregistrar) .
  • [La Secció Femenina] ha promogut la recuperació de danses, cançons i vestits antics.  (…) S’estan formant professors de música especialitzats a escriure les melodies. Les llegendes [rondalles] es valoren molt especialment.
  • “Mateixes” pel grup de Selva [Aires Mallorquines] que dirigeix [Antonio] Galmés. Compta amb una secció de corda, clarinets, trompa, etc. i, en conseqüència, ha perdut la forma de la música i ha guanyat en sentimentalisme.  (…) Cinta enregistrada durant els assaigs amb Galmés, qui, amb el ulls que li resplendien feroçment, cridava i donava gambades de dalt a baix de l’escenari, el grup realment imposava, bé perquè ballaven fins a l’extenuació o bé perquè actuaven com a esclaus.
  • El grup de Campos és, en la meva opinió, el que millor ha protegit de la influència turística el so real de la dansa folklòrica de tots quants participen en la mostra. Els nervis varen provocar que desafinassin en moltes ocasions, però tant els seus músics com el cantant principal foren els millors.
  • Després de l’audició dels primers enregistraments, bastant tard, un grup de persones varen romandre amb nosaltres. Vaig demanar que duguessin una ximbomba. En Joan va anar a cercar l’instrument. La temperatura del grup pujà considerablement tot d’una que començà a tocar la cançó. En els seus rostres es dibuixaren uns somriures amples. Es podia notar una certa timidesa per part d’alguna de les al·lotes. No hi havia dubtes sobre la simbologia natural d’aquell instrument, o sobre allò que la forma de tocar-lo o de manejar-lo li feia parèixer: aquella imatge era la d’un home manipulant el seu llarg fal·lus de canya. [Bellver, 1-VII-2021]