Antoni Pizà

Ara fa tres-cents anys, J. S. Bach va escriure un dels monuments més grans de la música occidental:  els Concerts de Brandenburg.  Els seus orígens són poc clars, però els musicòlegs han arribat a aclarir les quatre fites principals.

El 1721 Bach va compilar en un manuscrit preciós, escrit de la seva pròpia mà i amb cal·ligrafia impecable sis obres musicals per a un grup instrumental variat.  A la coberta va escriure una dedicatòria en francès rudimentari, lacai i ple de falsa modèstia al marcgravi (marquès o governador) Christian Ludwig de Brandenburg, poc més o menys la regió que envolta Berlín.  Aquest marcgravi, sorprenentment, era poc aficionat a la música, però era un gran bibliòfil i una de les especialitats de la seva opulenta biblioteca era una magnífica col·lecció de “concerts”, partitures de música instrumentals d’entreteniment (i no religioses) amb presència d’un o més instruments solistes que puguin demostrar virtuosisme.

Bach havia conegut el marcgravi dos anys abans a Berlin i ara li oferia aquestes partitures amb l’esperança d’un contracte de feina que no es va materialitzar mai.  Possiblement el marcgravi ni va obrir mai aquest regal de Bach i essent aquest músic un simple “criat”, ni es va molestar mai a enviar a Bach un justificant de recepció.  Així les coses, tan poca importància li van donar a aquest monument de la música barroca, que el manuscrit es va perdre, algú el va trobar, posteriorment, i el va vendre per uns vint euros actuals (com a paper d’embolicar) fins que el 1849 (més de cent anys després) un musicòleg el va trobar, el va editar i en va interpretar algunes parts.  Avancem uns altres cent anys:  durant la II Guerra Mundial, un bibliotecari capellanesc i tenaç va agafar un tren que va ser bombardejat per les forces aliades; dins una carpeta hi duia els Concerts de Brandenburg.  Tant ell, com l’obra mestra de Bach es van salvar de la salvatjada, i aquí comença la història moderna d’aquesta música.

            Amb la difusió global típica de l’època moderna a través de la ràdio i el disc, els principals intèrprets del s. XX van oferir les seves versions.  Pau Casals amb la Marlboro Festival Orchestra va fer uns enregistraments emblemàtics que van marcar tota una època (alguns recordaran l’elapé que regalava La Caixa si obries una llibreta).  Les interpretacions de Casals són sòlides i dramàtiques i a vegades se’ls denomina “romàntiques” per la seva càrrega emocional.  Destaquen per utilitzar una orquestra molt atapeïda d’instruments i un so molt dens, i en comptes del delicadíssim clavecí tenim un piano (que no existia en temps de Bach) tocat pel gran Rudolf Serkin.  Karl Richter i el famós Herbert von Karajan van fer versions semblants:  forces instrumentals gruixades i denses com si tocasin una simfonia de Mahler o Bruckner.

A partir dels anys setanta del s. XX, emperò, es va posar de moda una altra forma de tocar aquesta música.  A vegades aquest estil interpretatiu se l’anomena “historicista”, entre altres etiquetes.  Bach va escriure aquestes obres per un grup instrumental reduït i que consistia essencialment en tres parts:  el “continuo” (un clavecí i un instrument de corda com a baix) que funcionen com a fonament de l’edifici; el tutti o ripieno que són tots els instruments quan toquen junts (violins, flautes, oboès, etc.); i finalment els solistes, els protagonistes del concert que essent virtuosos han de destacar amb solos (a vegades improvisats) que deixin el públic bocabadat.  En una interpretació historicista la qüestió fonamental és decidir si les notes que Bach va escriure s’han d’interpretar “una per cap” o “doblades”.  És a dir:  la part de violí, per exemple, amb un sol violí o “doblat” amb dos o fins i tot quatre violins.  L’historicisme cerca una textura diàfana i presenta un sol instrument per cada part (no doblar o afegir mai instruments).

Hi ha altres qüestions, també.  El violí, just per posar un altre exemple, del s. XIX i XX es tocava  amb “vibrato”, una oscil·lació dels dits sobre les cordes que prolonga el so i el fa més expressiu.  Durant el temps de Bach, el vibrato era pràcticament inaudit.  Per una altra part en el segle XX es va estandarditzar l’afinació del “la” a 440 hertzs (vibracions per segon); en temps de Bach, s’afinava el “la” més greu a uns 415 hertzs (a pesar que en aquell temps no hi havia afinació estàndard).  El resum és aquest:  el moviment historicista cerca aproximar-se al so original de Bach tal com era en el seu temps (el s. XVIII).  John Eliot Gardiner, Nicolaus Harnoncourt, Jordi Savall i molts altres, naturalment, van ser els principals directors instrumentals que van iniciar i desenvolupar el moviment historicista.

I vet aquí la grandesa dels Concerts de Brandenburg:  tant si la versió és “romàntica” (Casals) com si és “historicista” (Savall), la música sempre és gloriosa, esplèndida.  Tant si té “vibrato” com si no en té o tant si s’afina el “la” més agut o més greu, aquestes notes que el pobre Bach no va arribar a sentir mai en vida i que el marcgravi de Brandenburg va menysprear, són un dels grans monuments de la música i l’art d’Europa, un continent i una civilització que ha colonitzat i oprimit altres continents i que ha comès actes d’extermini i genocidi, però que de tant en tant es redimeix amb l’art, la cultura i certament la música de Bach. [Bellver, 15-VII- 2021]