Si bé pot sonar a tòpic, no hi ha dubte que el quartet de corda, format per dos violins, una viola (instrument semblant, però un poc més gran i afinat de forma distinta) i, finalment, com a baix-baríton, un violoncel, se sol considerar el gènere musical més excels, pur i modèlic.  Per què?  Es pot especular tot el que es vulgui, però molts compositors es troben còmodes dins les restriccions d’aquest grup instrumental.  És com si, precisament per restringir les opcions compositives, el creador hagués de donar el millor de si.  Les restriccions són òbvies:  just quatre instruments (tres realment perquè un, el violí, és repetit) i no tota una orquestra i la seva varietat instrumental.  El quartet, per tant, fa una virtut de la seva “pobresa” tímbrica, limitada a les cordes i res més.  El compositor, davant aquesta trava, veu que el seu repte és immens:  cuinar un gran dinar amb molt pocs ingredients, les cordes.  Tanmateix, Schubert, Dvořák i Beethoven ―els compositors que escoltarem anit― se’n surten molt bé d’aquest repte i, per tant, les seves composicions incloses en aquest programa han acabat per ser referents del repertori musical.

Franz Schubert (1797–1828), va escriure el seu Quartet de corda en mi bemoll major, núm. 10 (D  87), op. 125 núm. 1, quan encara era un adolescent.  A vegades, se sol referir a aquesta obra com el quartet “Haushaltung” o “de casa” perquè segons sembla es va interpretar per primera vegada el 1813 a casa del compositor amb membres de la seva pròpia família.  Es tracta, per tant, d’una obra relativament senzilla, pensada, si es vol, per amateurs i no grans virtuosos, que a més a més està concebuda per ser interpretada en una sala petita i dins una ambient informal, relaxat, entre amics.

La següent obra del programa, el Quartet de corda núm. 10 en mi bemoll major, op. 51, “Quartet eslau” d’Antonín Dvořák (1841–1904), també es va estrenar en una casa particular el 1879, en aquest cas la residència a Berlín del gran violinista Joseph Joachim (amic i protector, per cert, del compositor de Pollença Miquel Caplloch).  A Dvořák se’l sol relacionar amb els moviments musicals nacionalistes, és a dir:  la tendència artística a incloure en els gèneres musicals “clàssics” (com a la sonata, la simfonia, etc.) elements propis de cada país (cançons i danses autòctones).  A Dvořák, de fet, se’l sol considerar com a un dels creadors del nacionalisme musical txec, però en aquest quartet i moltes altres obres, el compositor estén les fronteres a tot el món “eslau”.   El segon moviment de l’obra, per exemple, inclou una dumka, o sigui una melodia d’origen ucraïnès caracteritzada per l’alternança d’idees musicals contrastades.  El moviment final, a més a més, inclou una skocna, un ritme popular txec.

El Quartet de corda núm. 7, op. 59, núm. 1, en fa major, “Razumovski” de Ludwig van Beethoven (1770 – 1827)rep aquest nom per mor de la persona que el va encarregar al compositor, Andrei Razumovski, ambaixador de Rússia a Viena.  Razumovski va encarregar moltes obres a Beethoven, entre les quals destaquen tres quartets de corda.  Són obres de l’anomenat període mitjà, és a dir composicions que superen les lliçons del classicisme vienès, amb èmfasi en la forma equilibrada i el moderantisme expressiu, i s’aboquen a l’ambició expressiva total amb obres de llarga durada i extrems dinàmics i de tempi.  Contràriament al quartet de Schubert anterior aquesta és una obra virtuosa, vetada als amateurs.  I naturalment també és, en certa manera, nacionalista.  El darrer moviment presenta una famosa melodia russa, usada per molts altres compositors, com a homenatge al seu mecenes rus, Razumovski. [Festival de Música de Pollença, 19-VIII-2023]

This entry is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-ShareAlike 4.0 International license.