Home » News » Les contradiccions dels Coros y Danzas i el nacionalisme espanyol

Les contradiccions dels Coros y Danzas i el nacionalisme espanyol

Antoni Pizà

Llegint el llibre de Daniel Jordan Coros y Danzas:  Folk Music and Spanish Nationalism in the Early Franco Regime, 1939-1953, un rigorós estudi sobre els cèlebres grups folklòrics del franquisme, em van venir a la memòria unes parentes meves de lluny.  Eren dues dones fadrines que vivien juntes en un dels pocs pisets moderns del nostre poble.  Vestien austerament, amb jaquetes com d’uniforme policial, muscleres amples, aptes per uns possibles galons, cintura estreta i teixit militar. Tot era pràctic i masculí en el seu món perquè aquelles dues dones, certament, no anaven de verbes.  Eren molt religioses i anys enrere havien estat membres i fins i tot dirigents de la Secció Femenina del poble.  Fins ben entrat els anys setanta, organitzaven reunions a una Escuela de Hogar, situada als baixos de la rectoria de l’església parroquial, i allà, a on anys enrere, crec, s’havien fet sessions d’adoctrinament falangista, ara, als anys setanta, just s’instruïen a joves que es volien casar:  cuinar, cosir, fer repunts i doblecs, servir obedientment el marit i educar els fills en el catolicisme.  Tot també era part del Servicio Social, la mili obligatòria de les dones del 1934 al 1978.  A mi, francament, el que sempre em va sorprendre de les meves tietes ―que en realitat no eren ties, sinó parentes d’uns parents, però en els pobles no se sol filar massa prim amb aquestes coses― era que vivien i possiblement dormien juntes; que dues dones poguessin tenir una estructura familiar contrària a la família tradicional promoguda per la Secció Femenina.

Aquesta anècdota ve a confirmar una de les tesis de Jordan i que és que el franquisme més que una estructura burocràtica i ideològica monolítica era un mosaic d’interessos i capelletes, en molts de casos amb estratègies i orientacions polítiques divergents i fins i tot contradictòries.  Per exemple, la Secció Femenina era un organisme de subjugació femenina i al mateix temps d’empoderament per a algunes dones.  Les meves tietes, per exemple, van poder viure una vida de llibertat inaudita al mateix temps que adoctrinaven altres dones a seguir models de família catòlica i tradicional.

Els Coros y Danzas, que és el focus de l’estudi de Jordan, era també una estructura absolutament contradictòria, però a més a més perversa.  La seva missió era recuperar el «folklore», com se solia dir en aquell temps (jotes, sevillanes, sardanes, mateixes i parados), però en realitat ―i aquí ve la part perversa― es tractava de manipular la música de tradició oral, variadíssima i inclassificable, i ensinistrar-la, modificar-la i falsejar-la per mostrar tant a dins Espanya com a l’estranger una nació «grande y libre» i una «unidad de destino en lo universal».  El Departament de Música de la Secció Femenina tenia un enorme equip d’«instructores» que recopilaven, transcrivien i fins i tot componien folklore a fi de «salvar-lo» de la modernització i de les influències estrangeres i lliberals.  La feina de les instructores, emperò, no estava exempta de càrrega ideològica.

Manipular la música de tradició oral ―unes tonades de batre, per exemple― no és difícil; de fet, el que és problemàtic de debò en el procés de transcripció és no trair i tergiversar l’esperit de la música. Quan es transcriu, per exemple, s’eliminen els microtons (les desafinacions naturals) i la mètrica irregular s’estrangula en compassos binaris o ternaris, o sigui de 4/4 o de 3/4.  Les transcripcions de les instructores, a més a més, anaven acompanyades d’harmonitzacions i acompanyaments instrumentals anacrònics, com de llibre de text de conservatori, és a dir en estil, per entendre’ns, de Mozart.  Les lletres en català, basc o gallec se solien respectar, però com que totes les cançons i danses que interpretaven els Coros y Danzas anaven precedides d’una explicació, les instructores s’enfilaven amb alguna entelèquia sobre la inqüestionable unitat nacional a pesar de la varietat regional.  La diversitat lingüística se solia explicar com un fet anacrònic, un atavisme innecessari típic de tota societat amb arrels, però un impediment per al progrés. Clarament, un món contradictori, perplex i incongruent.

Més contradiccions:  els Coros y Danzas asseguraven en la seva propaganda que presentaven música rural autèntica i arcaica, però la gran majoria de les instructores, cantants, músics i dansaires eren gent de classe mitjana, que tenien estudis i que, com les meves tietes, vivien en un pis modern amb cuina de butà a on, a més, practicaven la higiene contemporània amb dutxes de termo elèctric, i no en sabien res de cases rurals i masies ancestrals sense electricitat o aigua corrent.  Com a dones formades al conservatori i d’educació urbana, per tant, les seves versions d’aquelles tonades eren més properes a Mozart i Haydn que a les tradicions orals reals.

Els Coros y Danzas també van servir com a soft power i com a eina de diplomàcia cultural.  Jordan estudia de prop les gires dels grups pels EUA, la República Dominicana, Marroc i alguns països europeus.  Aquestes gires van sevir al franquisme per demostrar que Espanya ja no era un aliat de Hitler i Mussolini, sinó una nació ferventment anticomunista, occidental i relativament moderna.  Per exemple, durant anys, els Coros y Danzas estaven formats únicament per dones (m’imagino el sentiment de protecció i seguretat que devien sentir les meves tietes en aquell ambient exclusivament femení), però això, aviat va canviar.  En una ocasió, una selecció dels grups van ser exclosos d’un festival a Venècia perquè no hi havia homes:  com es podia presentar folklore «autèntic» ―van protestar uns musicòlegs anglesos― sense homes?  Aquí, la Secció Femenina va demanar la col·laboració del Frente de Juventudes per omplir d’homes les files dels Coros y Danzas.  Ara els EUA i Europa ja podien començar a veure una Espanya moderna amb els dos sexes coexistint junts amb naturalitat i no segregats de forma retrògrada.  Que un home ballès, no era signe d’efeminament i que una dona pogués ballar al costat d’un home no volia dir que fos una alcavota.

Els Coros y Danzas havien de negociar constantment el seu univers bipolar dividit entre el feixisme d’abans i l’anticomunisme capitalista nord-americà d’ara; la defensa de la dona i el patriarcat del nacionalcatolicisme; la suposada autenticitat dels espectacles i les transcripcions mozartianes de conservatori fetes per dones de classe mitjana. Les gires estrangeres, per exemple, també eren ideològicament incongruents.  Al Marroc, els grups accentuaven la petjada islàmica d’Espanya, a fi d’alimentar la bona voluntat i la suposada germanor amb el Magrib, però als concerts i concursos dins el territori nacional es desdenyaven les arrels jueves i musulmanes de les cultures hispàniques i es presentava una Espanya exclusivament cristiana sense cap «contaminació» africana o semítica.

Així com la Falange original, la Secció Femenina i el seu Departament de (falsa) Música, el Frente de Juventudes i moltes altres institucions franquistes s’han anat extingint ―les meves tietes i la seva Escuela de Hogar ja fa anys que van passar a millor vida―, curiosament la xarxa dels «Coros y Danzas de España» continua existint.  Tothom té dret, en un moment d’obnubilació etílica, a ballar una sevillana en públic o d’estimar secretament «Sarandonga» de Lolita (que és en realitat una cançó cubana), i per tant és difícil avaluar la missió i la ideologia dels membres dels Coros y Danzas actuals.  Jordan, emperò, diu que hi ha indicacions que la aquests grups continuen sent un cau de política dretana amb relacions amb Vox i altres forces populistes («Some of these modern troupes [de Coros y Danzas] mantain connections to far-right politics», p. 135).  Tot s’ha de dir:  a l’extrema dreta li continua interessant molt la cultura, de fet més que a l’esquerra, a dir ver, perquè entenen, com ho va entendre Franco, que no hi ha res més potent o més eficaç per manipular el poble que el soft power.  [Bellver, 28-IX-2023]

Coros y Danzas:  Folk Music and Spanish Nationalism in the Early Franco Regime

(NY: Oxford UP, 2023) – Daniel David Jordan

css.php