Home » News » Glenn Gould:  “Artista”, en majúscula

Glenn Gould:  “Artista”, en majúscula

Antoni Pizà

Sempre ha estat matèria de debat aclarir si els intèrprets musicals són Artistes, en majúscula, o artistes, en minúscula, donat que basen la seva tasca, l’execució musical, en la creació feta per un compositor.  Bach, Mozart i Chopin, per posar alguns exemples tòpics, no s’havien de plantejar res de tot això perquè la distinció no existia: tots ells, efectivament, eren compositors i intèrprets a la vegada.  La deriva va materialitzar-se en el s. XX, quan alguns músics, per excel·lir i poder competir en un mercat molt restringit, havien de triar entre ser compositor o intèrpret.  L’abaratiment i conseqüent expansió dels enregistraments sonors ―cassets, elapés, CDs, etc.― va complicar encara més les coses.  Amb el disc, l’intèrpret tenia un suport material i ja era possible agafar un elapé de Rubinstein tocant Chopin, per exemple, i dir sense equivocar-se:  “¿Has sentit aquest disc de Rubinstein?”.  El disc, efectivament, era en part del pianista polonès si bé tot el que tocava era de l’altre polonès, el compositor Chopin, i per tant l’atribució d’autor no era del tot certa.  Hi ha un punt més en aquest debat:  si els intèrprets són Artistes, en majúscula, per què no se’ls sol recordar mai, una vegada moren, a pesar que tinguin moltes gravacions?

Glenn Gould

Glenn Gould (1932-82), pianista canadenc de qui enguany se celebra el noranta aniversari del seu naixement i el quaranta de la seva mort, és certament una excepció a la regla Fanterior:  a pesar d’haver conquistat la fama més absoluta en vida com a intèrpret, el seu nom continua vigent de cada vegada més.  La pregunta indicada aquí és:  ¿per què el seu nom i les seves gravacions es neguen a morir i de fet l’interès per ell, la seva música i les seves idees continua anant en augment?  Curiosament la hipotètica resposta és fàcil:  Glenn Gould és encara conegut i celebrat perquè va deixar de ser exclusivament intèrpret (artista, en minúscula) i va aventurar-se en altres camps com la composició, l’escriptura, i sobretot la tecnologia (Artista, en majúscula).  En el seu cas això volia dir els usos pràctics de la ràdio, la televisió i, sobretot, l’estudi de gravació.

Abans de Gould, en general, una gravació era una reproducció d’una execució en viu.  Si un pianista tocava una sonata de Beethoven la tocava igual en públic com dins l’estudi.  A vegades, el pianista, aprofitava l’estudi de gravació per corregir errors.  El procés era senzill:  a l’era analògica s’utilitzaven cintes magnetofòniques que es podien tallar amb un bisturí i tornar  a aferrar posteriorment, tallant l’error i afegint-hi una versió millorada.  Gould invertia aquest procés:  quan entrava a l’estudi la premissa era que gravaria dotzenes de preses de so i que amb paciència reconstruiria el mosaic que és una composició.  O dit d’una altra manera:  el muntatge de so no era just per corregir errors, sinó un procés creatiu en ell mateix.  Aquesta filosofia de la gravació, per cert, és paral·lela i coetània a la dels Beatles que a partir de certs àlbums d’estudi ja no gravaven la música que cantaven en viu, sinó que manipulaven les seves idees en obres electròniques que en alguns casos no es podien reproduir en viu.

La fe en les tècniques de gravació per  crear música li va dur a pensar a Gould que el concert en viu era un anacronisme, un atavisme,  certament, un vestigi d’una època sense electricitat, aigua corrent o antibiòtics.  Així, a trenta-un anys, Gould va deixar d’actuar en públic.  Les raons d’aquesta decisió són diverses, entre elles el seu temperament misantrop possiblement relacionat amb la síndrome d’Asperger, una forma d’autisme, que entre altres coses es manifesta en una concentració exclusiva en una cosa a costa d’altres.  Per exemple, Gould tocava de forma obsessiva Bach a costa de Chopin i Mozart, els quals detestava explícitament.  Però a més d’això la raó principal perquè va deixar de tocar en públic va ser per poder-se dedicar a gravar, per tenir més temps dins l’estudi.

Les Variacions Goldberg ens poden ajudar a entendre aquesta transició de Gould d’intèrpret (artista en minúscula) a creador dins l’estudi de gravació (Artista, en majúscula).  Segons una anècdota mitjanament fiable, J. S. Bach va escriure aquesta peça per un tal Goldberg, músic personal d’un aristòcrata insomne i capritxós que quan no podia dormir li feia tocar l’obra.  Gould la va gravar per primera vegada a NY el 1955 en una versió d’estudi, la qual destaca per la seva inaudita velocitat (que desvirtua el pensament de Bach) i el constant staccato que fa que tot soni accentuat, exageradament percudit, com una màquina d’escriure Olivetti de les d’un temps.  Gould no interpreta Bach; el recrea a la seva manera.  Qui escolti aquesta gravació no escoltarà Bach, sinó Gould.  El 1959, Gould va tornar a gravar l’obra en viu a Salzburg.  Aquesta vegada Gould és més “normal” tant en la velocitat com en l’articulació adesiara legato i plaent.  Finalment, Gould va gravar una tercera versió el 1981 a NY, la qual destaca per ser un treball d’orfebreria d’estudi de gravació (tot està muntat, tallat i aferrat); els tempi són amablement moderats (la versió del 1955, per exemple, just dura 38 minuts; aquesta, 51) i el pianista fa les repeticions escrites per Bach (a la versió del 1955 les botava sense justificació).

Siguin les que siguin les característiques de les versions de Gould el resultat és sempre d’electricitat d’alt voltatge.  És impossible quedar fred davant elles.  El virtuosisme (expressat a vegades a través de la inhumana velocitat) sembla inexplicable perquè Gould, segons diuen, no “estudiava” pràcticament mai i la seva tècnica és contrària al que la majoria de professors de piano prescriuen.  Gould, per exemple, toca amb la mà plana i no corbada; i els dits no ataquen les tecles amb el cap del dit, com se sol aconsellar, sinó amb el dit també pla i d’aspecte artrític.  Per una altra banda, en lloc de seure a un banc relativament alt, per aprofitar el pes del cos, que és el que se sol prescriure, Gould es va fer construir una cadira especial molt baixa que teòricament li hauria de disminuir la força d’atac al teclat.  Molts professors també aconsellen evitar el moviment corporal i molt especialment interferir en la música amb altres sons.   Evidentment, ell reaccionava a la seva pròpia música amb contorsions i ganyotes, a més de cantussejar ininterrompudament.

El prestigi de Gould ―estimat igualment per experts i per aficionats― augmenta dia a dia en part perquè les seves gravacions són “composicions” i no just “interpretacions”.  Ell va voler deixar de ser artista en minúscula per ser Artista, en majúscula.  Gould, Artista en majúscula, no interpreta Bach, sinó que el vampiritza a través de la tecnologia de l’estudi de gravació.  Com a colofó s’ha de dir que Gould es va equivocar en una cosa:  la gravació en estudi no ha substituït els concerts en viu, com ell va pronosticar en els seus escrits.  Per moltes hores que ens passem davant Zoom o YouTube el desig d’entrar en una sala de concerts, sentir un violí real i xafardejar amb amics i coneguts a la platea durant la pausa del concert continua intacte ―i després de la COVID, fins i tot, sembla més necessari que mai. [Bellver, 24-XI-2022]

css.php