Home » News » Schubert, ubèrrim compositor i inventor del Lied

Schubert, ubèrrim compositor i inventor del Lied

Antoni Pizà

Schubert a 28 anys

Franz Schubert (1797-1828), compositor de qui aquest mes de gener se celebra el 225 aniversari del seu naixement, va morir, com tothom sap, quan tenia just trenta-un anys.  Era jove, efectivament, però també extremadament pobre i estava profundament malalt.  De què va morir?  S’especula si van ser unes febres tifoides o si va ser la sífilis o fins i tot el mercuri verinós que en aquell temps s’utilitzava per mitigar les malalties venèries.  Però en tot cas, a trenta-un anys, Schubert va morir havent deixat possiblement un dels corpus musicals més extensos de tota la història de la música:  set simfonies completes (i algunes inacabades), diverses òperes, moltes misses i oratoris, una vintena de sonates per a piano, a més dels ubics impromptus i moments musicals que han estat el pa de cada dia de qualsevol estudiant de piano durant més de dos-cents anys.  En la seva obra, però, destaquen pas damunt qualsevol altra cosa unes sis-centes trenta cançons amb textos dels poetes alemanys més valorats, com Goethe, Schiller i Heine, entre altres.  Ah!, i que no se’ns oblidi esmentar les seves obres “pop“, el famosíssim i ja prohibitiu Ave Maria i la Serenata (vegeu YouTube per fer memòria, si cal).   ¿Com és possible haver escrit tanta música en tan pocs anys de vida professional activa?

Vet aquí el 1814.  Schubert té just disset anys quan escriu la seva primera obra mestra, una cançó per a soprano i piano que tindria molta repercussió en la història de la música per considerar-se l’inici d’un nou gènere anomenat Lied o Lieder. Gretchen am Spinnrade (“Margalideta a la filosa”) musica un poema del Faust de Goethe, l’obra, com és sabut, en què Faust ven la seva ànima al dimoni a canvi d’eterna joventut.  És aquesta joventut el que li permet seduir i pràcticament segrestar i empresonar na Margalideta.  Schubert es concentra en l’escena quan Margalideta, obnubilada per l’efecte giratori de la filosa, rumia una mena de fantasia eròtica amb Faust.  En el text de Goethe Margalideta consent ser l’objecte de les afeccions de Faust, però la música de Schubert sembra una ombra de dubte sobre aquest consentiment gràcies al mimetisme musical.  Hi ha molts d’exemples d’aquest feminista, però el més clar és quan el constant girar de la filosa (amb ecos de Penélope d’Homer i La nostra Balanguera d’Alcover) s’imita per una figuració musical en la mà dreta del pianista al mateix temps que la mà esquerra imita el traca-trac que fa el pedal de la màquina.  Goethe és masclista; Schubert, feminista.

El mimetisme és una de les grans innovacions de Schubert.  Al conegut Lied Erlkönig (“El rei dels verns”), altre cop amb text de Goethe, es conta com una criatura malèvola que habita un misteriós bosc de verns segresta i mata un infant que cavalca amb son pare accidentalment per aquells paratges.  Aquí, el piano imita el galop del cavall amb “tresets” (TÀ-ta-ta; TÀ-ta-ta; TÀ-ta-ta, etc.), grups de tres notes ràpides i el cantant incorpora quatre personatges:  el narrador, l’infant, el seu pare, i el rei dels verns), i per a cada un d’aquests papers adopta la veu escaient.  Per exemple, la veu de l’infant és aguda, la del seu pare segura i viril i la del rei dels verns seductora i enganyosa.  En resum:  el mimetisme de Schubert arriba a una perfecció inusitada que crea escola, vet aquí les cançons de Schuman, Brahms, Wolf i una llarga llista de compositors.

Avui en dia, aquests Lieder se solen interpretar davant 100, 500 o 1000 persones, però aquesta música no va ser pensada per a la sala de concerts sinó per a la intimitat del saló de l’alta burgesia de Viena (a on Schubert vivia) i per extensió de tota Europa.  Les sessions privades de música, poesia i art entre artistes a vegades necessitats i famílies acomodades que a vegades els mantenien van acabar per prendre el nom de schubertiades en honor al compositor que tant les va promoure.  Ara bé, les luxoses catifes “orientals” d’aquells salons, els seus sofàs encoixinats, el piano de fusta noble (fent sonar alguna obra a quatre mans de Schubert), els mobles de sòlida construcció, l’escalfapanxes encès i amb poderoses flames… tot aquest benestar d’Europa que fomenta expressions artístiques com la música de Schubert és possible gràcies als guanys materials que són paral·lels amb els abusos laborals a les fàbriques, el període més àlgid i horrorós de l’esclavitud transatlàntica i de les campanyes colonials més cruels dels imperis europeus.  Com sempre, l’art té una cara obscura, possiblement inevitable, certament ensagnada.

Actualment, hi ha notables intèrprets dels Lieder de Schubert amb Ian Bostridge al capdavant, un tenor erudit i perfeccionista.   El baríton Thomas Quasthoff per la fondària de la seva veu (tant física com psicològica) demostra que qualsevol tessitura (fins i tot, si s’esdevé el cas, per als registres femenins) poden explorar aspectes inaudits d’aquestes obres.  Per exemple, Winterreise (“Viatge d’hivern”), un dels Lieder més coneguts de Schubert, juntament amb Die Schöne Müllerin (“La bella molinera”), va ser gravat pel baríton alemany Dietrich Fischer-Dieskau ni més ni manco que set vegades, indicant possiblement que cada sis o set anys, el cantant trobava coses noves a dir sobre aquesta obra mestra.  I sens dubte el públic en cada nova audició sigui en disc o en viu pot trobar racons i plecs nous en aquestes perdurables cançons.  I això és sens dubte el secret del gran art. [Bellver, 20-I-2022]

css.php