Home » News » La Sibil·la, deu anys després de la UNESCO

La Sibil·la, deu anys després de la UNESCO

Antoni Pizà

La Sibil·la, el popularíssim cant que acompanya les matines de Nadal a la majoria d’esglésies de Mallorca, ha estat descrit des de temps immemorials amb paraules com a “remot”, “enigmàtic”, “antiquíssim”, “arcaic” i “orientalitzant”, i també com a “màgic” i “impressionant”, segons recull F. Vicens en el seu sòlid i erudit estudi La Sibil.la després de la UNESCO.  El vertader enigma d’aquest cant, emperò, no crec que sigui ell en si, la serenitat i aplom de la melodia o la ferotge força de la lletra, que com una pel·lícula de terror ens recorda que el dia del Judici Final “gran foc del cel davallarà; mars, fonts i rius, tot cremarà”, i, fins i tot, amb un detall literari de gran dramatisme o, millor encara, com de retaule tenebrista del Barroc, s’afirma que “daran los peixos horribles crits…”.  El gran misteri de la Sibil·la, al meu entendre, és per què no ha desaparegut, per què ha sobreviscut les prohibicions talibanesques del Concili de Trento, revolucions polítiques, canvis de morals en la societat i els daltabaixos tecnològics.  ¿Què té aquest cant d’especial que el faci pràcticament immortal?  Alguna cosa en aquest cant el fa tan apte, idoni i mal·leable pels monestirs medievals com pels dormitoris dels adolescents connectats permanentment a TikTok.

L’estudi de Vicens exposa molt clarament els orígens del cant, les versions antigues i modernes, el seu context social, la seva praxi musical i litúrgica i, sobretot, la seva condició emblemàtica com a símbol d’identitat de Mallorca.  A més de tot això, emperò, el llibre se centra en l’impacte que va tenir la inclusió de la Sibil·la en la Llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la humanitat de la UNESCO ara fa deu anys.  A partir d’aquesta fita, efectivament, hi ha hagut una allau d’estudis, conferències, notes de premsa, jornades d’estudis, concerts i centenars més d’iteracions de la Sibil·la o al voltant de la Sibil·la possiblement instigats per la inclusió en la llista de la UNESCO, si bé segons se’n desprèn de l’estudi de Vicens i de les opinions de molts experts que ell cita, aquesta inclusió no es pot dir que hagi tingut cap conseqüència determinant en la preservació del cant.  La Sibil·la, aparentment, no necessita ser salvada de res perquè no està en perill de desaparèixer, si bé tots els entrevistats per Vicens ―polítics, erudits, sibil·lers, pedagogs, etc.― semblen estar d’acord que és un gran honor i un reconeixement que val més tenir que no tenir.  Al cap i a la fi, la paret seca i els castells humans també hi són en aquesta llista, com hi és la baguette parisenca, però no el llonguet, encara.

Dead Can Dance, interprets de “The Song of The Sybil”

I efectivament, els orígens del cant són misteriosos.  Les sibil·les, ja se sap, eren profetes en l’antiga Grècia.  Una d’elles va profetitzar la vinguda del Messies, missatge que va ser apropiat (o inventat) pel món cristià i utilitzat com a instrument de propaganda i proselitisme, però també de denigració cap a altres religions.  Parts del text antic, per exemple, apareixen en el sermó francès del s. X Contra judeos.  El text de la Sibil·la, tanmateix, molt estès durant l’edat mitjana arreu d’Europa, va ser possiblement part d’un drama litúrgic més llarg, com el Misteri d’Elx i, finalment, va entrar a Mallorca amb els cristians catalans el 1229.  Una de les fonts escrites més antigues a Mallorca és un cantoral dels s. XIV o XV del Monestir de la Concepció el qual ja conté la lletra i la música que es coneix avui en dia.  Com s’ha dit, la Sibil·la va ser prohibida pel Concili de Trento (s. XVI), però a Mallorca la prohibició no va arrelar mai del tot i el Bisbe va acabar permetent-la.  L’altra excepció a la prohibició de Trento, com se sap, va ser l’Alguer (Sardenya, Itàlia).

L’espectacle que es representa avui en dia a les esglésies mallorquines ―Vicens és un desmitificador i no va de verbes― és el resultat de la idealització de l’edat mitjana típica del s. XIX.  La Sibil·la no és un cant ancestral que es reprodueix ―intacte, autèntic, impol·lut―  per Nadal, sinó un artefacte artístic, creatiu i lliure amb arrels directes en el romanticisme europeu.  I de fet, en la Sibil·la res no és el que sembla.  No és tan antiga com hom voldria pensar (en la seva encarnació nadalenca); com antigament no era part del cicle de Nadal; no era, tampoc, temps enrere, una tradició cristiana, sinó pagana; i així successivament.  Una idea que es desprèn d’aquest llibre, per tant, és que la Sibil·la és una tradició molt poc tradicional i molt actual, molt viva, en constant canvi.  Fa trenta anys el grup australià Dead Can Dance van fer una versió electrònica, de pel·lícula de por, i, com cita Vicens, a Mallorca el grup Helevorn també ha fet la seva pròpia versió draculaniana en estil doom-metal.  Anys enrere existien rivalitats entre els pobles i parròquies de Mallorca que oferien la versió de Torres i els qui oferien la versió de Noguera, dos dels primers transcriptors i modernitzadors del cant.  Ara la competència és més ampla:  Carmen Jaime, per exemple, interpreta la Sibil·la amb un didjeridú, el flabiol dels aborígens australians.  Hi ha sibil·les per a tots els gusts, certament.  I com dèiem, la qüestió cabdal aquí és:  ¿què té aquest cant que el faci tan mal·leable a totes les noves generacions, a tots els estils de música, a infants i adults, a catòlics, agnòstics i ateus?  El magnífic llibre de Vicens aporta algunes pistes. [Bellver, 22-XII-2022]

FRANCESC VICENS VIDAL

La Sibil·la després de la UNESCO. De patrimoni immaterial a la reafirmació de la identitat

(Palma: Lleonard Muntaner, 2022)

24,00€

css.php