Antoni Pizà

El passat 9 d’octubre, si els comptes no fallen, John Lennon (1940-80) hauria complit 80 anys.  I aquest 8 de desembre, naturalment, en farà 40 d’anys del seu assassinat.  Tothom té una certa memòria d’aquell dia.  Alguns eren joves i se’n recorden de com la notícia va prendre volada a la TV i la premsa, les sirenes de la policia de NY, joves i no tan joves plorinyant davant ca seva, ciris en mà, corejant algunes de les seves cançons.  Per primera vegada, un moment d’intens cumbaià no va semblar, fins i tot als més crítics, sensibler i ridícul, sinó sincer i genuí.  També n’hi ha molts d‘altres que, encara que no hi fossin allà, s’han impregnat, d’una manera o una altra, de la informació que des de fa quatre dècades es filtra a través de llibres, documentals, reportatges i articles sobre la tràgica diada.  Qui no ha sentit parlar de l’edifici Dakota a on vivia Lennon; o del Central Park, enfront del pis, i a on ara hi ha un jardí en honor seu i que oportunament s’ha batejat com “Strawberry Fields”?

I a pesar d’aquesta ascendent admiració gairebé universal, darrerament la reputació de Lennon ha passat severs escrutinis i dures avaluacions.  Vis-à-vis els seus col·legues de grup, les seves accions han baixat, clarament, però és possiblement perquè estaven sobrevalorades.  Hi ha consens que McCartney és musicalment superior a Lennon; i Harrison, amb la seva espiritualitat i laissez faire emboirat ha captat ―i realment seduït― la imaginació de les noves generacions de hipsters i ara, contra tot pronòstic, la seva cançó “Here Comes the Sun” és la més escoltada a Spotify superant tots els altres temes dels Beatles.  Ah, i vet aquí una cosa impensable fa uns anys:  Imagine, de Lennon, al darrer rànquing dels millors àlbums pop de tots els temps publicat per la revista Rolling Stones ha baixat del número 80 al 223.  Ha pegat de morros, vaja.  I clar, McCartney, amb constants gires pre-COVID, es nega a caure en la irrellevància i ha anunciat (sense cap necessitat) un àlbum post-COVID i qualsevol altre dia ens regalarà una ―efectivament― irrellevant cantata o simfonia o òpera.  Francament, n’hi ha que no volen desaparèixer mai.

Tot plegat i a pesar de les pujades i baixades de la fama, Lennon encara manté un bon avantatge.  N’hi ha que atribueixen la longevitat de les seves cançons al seu caràcter autobiogràfic que fa que cada nova generació s’hi pugui identificar.  La reflexió i la cavil·lació adulta, no sol ser la característica primordial de la cançó pop, amb l’excepció de quan es tracta del tema de l’amor ferit, el cor destrossat, les promeses traïdes de l’amor adolescent.  Lennon, ja des del principi de la seva carrera, va aportar una veu introspectiva a les seves lletres.  Vet aquí “Help” que és un SOS d’un narrador que se sent insegur i vulnerable.  I vet aquí “In My Life” un cant nostàlgic i ple d’enyorament per la gent que ha passat per la seva vida.  I també “Nowhere Man”, tema en què Lennon confessa ésser un no ningú sense futur.  “I’m a Loser”, per una altra part, no dona lloc a molta especulació:  Lennon admet esser un “desgraciat”, i després afegeix “encara que no ho sembli”.  “Cold Turkey”, continua el to confessional i expressa la lluita d’un drogoaddicte per sortir de la dependència i “The Ballad of John and Yoko” no podria tenir un títol més explícit:  la història de les aventures de Lennon i Yoko Ono a través d’Europa.  “Watching the Wheels” tracta de la seva vida després del naixement del seu fill Sean i fins i tot “Hide Your Love Away” explica que se sent molt petit i que la gent al votant seu se’n riu d’ell.

Naturalment Lennon no és just un cantautor en clau autobiogràfica i té molts altres aspectes que el fan especial.  Un d’ells és el seu activisme polític amb cançons com “Revolution”, “Give Peace a Chance” i “Power to the People.”  Un altre aspecte del seu catàleg és el seu avantguardisme principalment per la influència de la seva dona Yoko Ono.  Japonesa de naixement, Ono va traslladar-se a NY de molt jove i, a través del seu primer marit el compositor Toshi Ichiyanagi, va entrar en el cercle de l’art experimental, el moviment Fluxus i el duo John Cage i Merce Cunningham.    D’aquesta experiència novaiorquesa va treure una tendència cap a l’art interdisciplinari i radical. En una “exposició” seva, per exemple, el públic havia de clavar una tatxa a un tauló.  Punt.  Una altra exposició es titulava Half-a-Room o mitja habitació i consistia en una instal·lació (aquesta etiqueta encara no existia) plena d’objectes xapats en dos:  mitja cadira, mitja llibreria, mitja maleta, mitja ràdio, mitja cafetera, etc.  Gràcies a Ono, Lennon va passar de ser un “entertainer” a ser un Artista (amb majúscula).  Un dels resultats va ser el tema “Revolution 9” un collage de renous i superposicions sonores que el va convertir no just en cantautor, sinó “compositor”.

La “mitja habitació” d’Ono tenia un coautor, el seu segon marit, el cineasta Anthony Cox, el qual, com se sap va visitar Mallorca en diverses ocasions per seguir els cursos de Meditació Transcendental del Maharishi Mahesh Yogi, líder espiritual que també és el protagonista facinerós i de sexualitat descontrolada de la cançó “Sexy Sadie”.  El 1971, Lennon i Ono, van arribar a Palma per segrestar la filla d’Ono i Cox.  El pare, però, els va dur al jutjat i la nina va quedar a Mallorca baix la seva custòdia.  El curtmetratge Kyoto de Marcos Cabotà i Joan Bover i l’assaig Vaig veure John Lennon de B. Duran conten fil per randa aquesta aventura frustrada i perversa de Lennon i Ono.  Hi ha altres connexions mallorquines:  Cynthia Powell, la primera dona de Lennon va morir a Calvià fa pocs anys.  I naturalment, Joan Mascaró, va inspirar la vena mística dels Beatles com documenta Francesc Vicens al llibre George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual.  Sigui com sigui, 4o anys després del seu assassinat encara recordam Lennon i n’hem fet d’ell un venerable sant.  A ell no li cauria en gràcia. [Bellver, 26-XI-2020]