Antoni Pizà

Pels qui no hi hagin estat mai, Heiligenstadt (“Ciutat santa”) avui en dia és un barri de l’extraradi de Viena.  A principis del s. XIX, quan Beethoven s’hi va establir, era un llogaret allunyat de l’agitació de la vida de la capital austro-hongaresa, del tràfec dels negocis i la vida nocturna, dels teatres, de l’òpera i de les pressions socials de mudar-se per anar a veure mostradors al carrer Mariahilfe, la principal via comercial.  Els antics romans, ja havien descobert, dos mil anys abans, les fonts naturals d’aigües medicinals, saturades de sals minerals i tota classe de substàncies amb propietats curatives i el que era una vertadera raresa:  aigües de temperatura calenta, reconfortant, un impagable luxe en aquells temps. 

Baix estricta prescripció mèdica, el mes de maig de 1802, Beethoven s’hi va traslladar per seguir unes cures que durarien sis mesos.  Acabava de compondre la sonata per a piano “Clar de lluna”.  L’havia dedicada a una jove aristòcrata de disset anys, una alumna de qui, el pobre, s’havia enamorat, i sobre la qual reconeixia que no podrien casar-se mai per ell ser plebeu i ella noble.  Haver d’acceptar la seva casta social inferior era tant o més dolorós que la impossibilitat del seu amor.  Havia sentit parlar d’un tal Napoleó i les seves promeses d’egalité entre totes les persones, independentment del seu bressol.  Amb ell, hi havia esperança.

            Just en arribar, va llogar una casa modesta als afores del poblet.  Cada dia, anava a caminar i de tornada s’aturava a la taverna del poble a menjar, de deu pics nou, un abundant plat de pasta.  Els vilatans, sempre xerraven d’ell quan el veien passar:  era sospitosament solitari, estava constantment malhumorat, pareixia infeliç.  Quan, entrada de fosca, es recollia a la casa, treballava en la gran simfonia núm. 2, però li costava concentrar-se.  Estava desanimat i se sentia malalt.  Les aigües minero-medicinals l’havien d’ajudar a resoldre els seus constants problemes gàstrics, però també tenia una constant febre, possiblement causada per un tifus de rata o tal vegada de paparra de muntanya o fins i tot les seqüeles interminables de la pigota de fa anys.  Però el que més el preocupava eren els seus problemes d’oïda.  Constantment sentia un repic irritant, molest; i també un brunzit enfollidor que li feia perdre el nord.  Un dia, quan va creure que ja no podia aguantar més, va patir un sever atac de pànic i contemplant el suïcidi va agafar paper i ploma per escriure una carta-testament als seus germans:

Benvolguts germans:  Les persones que em creuen i em declaren hostil, caparrut o misantrop, realment no m’entenen perquè no saben el motiu secret de tot això (…) En els passats sis anys m’ha afectat una malaltia incurable que ha empitjorat per metges incompetents (…).  A pesar de voler ser part de la societat, he de viure en solitud.  Empegueït de dir “parlau més fort, cridau…!”, quan no entenc la conversa, no em queda més remei que viure com un rèprobe de la societat.  Em trob totalment tot sol, condemnat a dur la vida d’un exiliat.

L’anomenat “Testament de Heiligenstadt” és un dels documents personals més importants per entendre Beethoven ―i de fet tot el moviment romàntic― amb el qual proclama com una discapacitat en realitat és una capacitat que permet que el creador transformi el seu art en una expressió dels sentiments personals.  La música esdevé autobiografia.  Això, abans d’ell, no just era molt audaç, sinó que pràcticament inaudit.  Quan Beethoven es va asserenar va decidir no enviar la carta i la va posar dins un calaix.  Oblidada durant dècades, va ser descoberta el 1827 just després de la seva mort. [Bellver, 10-XII-2020]