Home » News » L’etern retorn

L’etern retorn

Antoni Pizà

¿I si fos ver que no hi ha res nou i que tot acaba essent un “etern retorn”, com prediquen algunes escoles de pensament i fins i tot Newton quan afirma que l’energia ni es crea ni es destrueix, sinó que just es transforma?

Però deixem-nos de filosofies pomposes:  el cas és que quan arriba el mes de setembre hi ha un retorn a certa rutina que en general va presidida pel calendari escolar.  Els dies, efectivament, s’acurcen i és possible que hi hagi alguna nit un poc més fresca; plou a moments, però poc…  però el que domina aquest retorn és els hàbits socials:  els nins comencen a anar a escola; les cases de vacances es tanquen fins a l’any que ve i les zones turístiques comencen a quedar un poc més buides.  La rutina de l’any escolar s’imposa i hi ha una certa benaurança en aquest ordre, la seva predicibilitat, gairebé la manca de sorpreses.  Agraïm la rentrée enormement encara que just sigui per posar ordre al desgavell de l’estiu.  És un etern retorn plàcid, plaent.

La idea del retorn, l’etern retorn si es vol, és de cabdal importància en música en general i en música instrumental en particular.  A una cançó pop sempre hi ha un retorn, una tornada o refrany que es repeteix; sol ser la part memorable, la que tots podem cantar sense esforç (per exemple, una del meu temps deia:  “Bailando, me paso el dia bailando…”).  Però la música un poc més complexa també té retorns.  Pensem en la forma sonata que sol consistir en tres parts:  la primera presenta unes melodies (exposició); la segona les elabora i les complica (desenvolupament); i la tercera les repeteix amb alguns canvis (recapitulació).  A les simfonies se sol aplicar un esquema semblant:  es conta una cosa; s’embulla; i es conclou retornant al que havíem sentit abans.

Un exemple molt curiós (el trobareu a YouTube, naturalment) és la composició Ma Fin est ma commencement del compositor francès tardomedieval Guillaume de Machaut (1300-1377).  Machaut va ser poeta i compositor; Ma Fin és un rondeau o sigui una composició circular que repeteix una tornada.  La música de Machaut com la de molts de compositors d’aquella època (a vegades anomenada ars nova) és complexa i és explícitament per a gent cultivada, a vegades seguint obscures proporcions matemàtiques.  Així, mentre la lletra de la cançó diu “el meu començament és el meu final”, la música comença i acaba igual, amb les mateixes notes, pràcticament.  Al final, el principi retorna.

Guillaume de Machaut, Ma fin est mon commentcement. Paris, Bibliothèque national de France MS A fonds fr. 1584. 479v-480r

  I per cert, ¿quantes òperes hi ha amb un heroi que retorna i a conseqüència d’aquest retorn la seva vida i la de moltes altres persones canvia per a sempre?  “Retorna vincitor” canta Aida, a l’òpera homònima de Verdi, per expressar el seu irreconciliable i dolorós conflicte interior per estimar al mateix temps son pare i l’enemic de son pare.  “Torna vencedor!” entona Aida, “I els meus llavis pronuncien aquesta paraula impia!  Vencedor de mon pare, aquell que empunya les armes en nou meu, per oferir-me una pàtria, un regne i l’il·lustre nom que aquí he d’ocultar”.

Un altre retorn d’heroi també amb funestes conseqüències és el d’Otello a l’òpera del mateix nom de Verdi.  El general “moro” torna a victoriós a Xipre després d’haver guanyat una difícil batalla als turcs.  El poble el rep victoriós, però a partir d’aquí tot s’esfondra, s’esmicola:  el noble guerrer és víctima de la gelosia i les trampes del seu fals amic Iago.  I els herois de Wagner (Tannhäuser, Lohengrin i Parsifal, entre altres) tots desencadenen el seu destí fatal per mor d’un retorn.

Ara bé, possiblement el primer exemple en la història de l’òpera d’un retorn emblemàtic és Il retorno d’Ulisse in patria de Monteverdi.  Aquesta òpera elabora el final de l’Odissea d’Homer.  Recordem:  Ulisses s’ha absentat d’Ítaca durant vint anys ocupat amb la guerra de Troia i confia trobar la seva dona esperant-lo.  Penélope li ha estat fidel; però això no evita que hi hagi intriga, sang i morts.   En aquesta òpera de Monteverdi abunden els personatges al·legòrics com el paper de la soprano que encarna “La fragilitat humana” i que al començament de l’òpera reconeix el poder suprem del Temps (baix), la Fortuna (soprano) i l’Amor (soprano).

Monteverdi és conegut sobretot per L’Orfeo i, en segon lloc, per L’incoronazione di Poppea. Aquestes dues òperes són sens dubte obres mestres, però Il retorno no desmereix gens de les altres.  És, en tot cas, menys coneguda, entre altres coses perquè després d’estrenar-se el 1640 a Venècia es va perdre.  A finals del s. XIX es va descobrir i el compositor Vincent d’Indy en va fer la primera versió moderna.  A l’estat espanyol no es va representar fins al 2008 a Girona en versió per a titelles i un any més tard (2009) William Christie i Les Arts Florissants la van presentar al Teatro Real de Madrid.  En resum, és una òpera que encara necessita rodar per integrar-se plenament en el repertori dels grans teatres d’òpera mundials.

Tanmateix, no hi ha música sobre retorns que pugui competir amb “Volver, volver” que va popularitzar Vicente Fernández i que fins i tot Nana Mouskouri l’ha cantada, a més de centenars de grups de mariachis.  Diguem que la cançó és un guilty pleasure (un plaer un poc vergonyós, però un plaer de tota manera).  La va escriure Fernando Z. Maldonado (1917-96), prolífic autor de rancheras i boleros.  La lletra parla de tornar a un antic amor, però també es podria aplicar, qui ho dubta, a tornar a la tardor i sobretot el gratificant ordre de la rentrée, el nostre particular etern retorn de cada any. [Bellver, 1-VIII-2022]