Home » News » Rosalía i el món de la investigació

Rosalía i el món de la investigació

Antoni Pizà

Que Rosalía (Rosalia Vila Tobella, Sant Esteve de Sesrovires, 1992), la cantant, compositora i influencer ha tingut un èxit aclaparador en un temps rècord no crec que ja sigui notícia.   El que sí que pot agafar alguns per sorpresa és la enorme quantitat d’estudis acadèmics que la cantant ha generat.  Efectivament, des de la publicació del seu segon àlbum, El mal querer (2018), Rosalía ha originat ni més ni menys que unes trenta tesines (treballs de fi de grau); més de cinquanta articles científics (o sigui, avaluats per experts), unes quatre monografies i miscel·lànies; diversos cursos universitaris; materials pedagògics; simposis i col·loquis universitaris; i possiblement algunes altres iniciatives més, atès que n’hi ha tantes que és pràcticament impossible estar al dia amb un tema tan fresc.  Fins al moment, no hi ha cap tesi doctoral sobre ella i la seva obra, però a través de col·legues he sabut que en potència n’hi ha una a CUNY i una altra a UCLA (universitats públiques de Nova York i Califòrnia respectivament).  Quan aquest article arribi als lectors, segurament ja n’hi haurà d’altres.

Rosalía (Rosalia Vila Tobella, Sant Esteve de Sesrovires, 1992)

I de què van aquestes investigacions universitàries i acadèmiques?  En els darrers mesos, he llegit gran part de tota aquesta producció científica.  En gairebé tots els escrits domina la perspectiva feminista, l’empoderament de la dona, el rebuig del patriarcat i la violència masclista.  (L’àlbum El mal querer, com se sap, està inspirat per la novel·la occitana del s. XIII Flamenca, la història d’una dona empresonada i maltractada pel seu marit).  Un altre punt de vista que sobresurt d’aquests estudis és l’apropiació cultural.  Rosalía ha estat acusada d’adoptar motlles culturals que suposadament no li corresponen.  Essent una músic de molta formació (ha estudiat al Taller de Músics i a l’ESMUC), Rosalía ha cantat flamenc, però s’ha anat decantant cap a un estil musical urbà que a vegades es denomina trap.  Les seves interpretacions de flamenc (o aflamencades) venen acompanyades d’un estil visual d’espagnolade i d’un vocabulari a les lletres de les cançons modelat a partir dels girs lingüístics propis d’Andalusia i dels gitanos.  Segons els seus crítics, aleshores, Rosalía en la seva música, estil visual i lingüístic s’ha apropiat d’elements de la cultura gitana per interessos comercials.

La qüestió identitària, un corol·lari de la suposada apropiació cultural, és un altre fil conductor de molts articles.  Rosalía és catalana i molts pensen erròniament, que el flamenc no és català (i d’on era Carmen Amaya, si no?).  A la vegada, per a alguns puristes del flamenc, la catalanitat de la cantant és una tara a l’hora de fer flamenc.  I per arrodonir aquesta qüestió d’apropiació cultural i identitat, per complicar encara més les coses, Rosalía crea una música i una imatge identitària que sovint cau en un perfil latino (joves multinacionals que són d’origen hispànic en els EUA).  Els referents culturals de Rosalía, per tant, segons aquest corpus d’escrits, són un híbrid amb elements espanyols, catalans, gitanos, un personatge choni i poligonera amb el qual s’identifiquen igualment els joves de Miami, Barcelona i Ciutat de Mèxic. 

La dissolució de les fronteres entre les cultures alta i baixa és una altra idée fixe de molts d’aquests estudis.  Una bona partida d’aquests escrits se centren en l’anàlisi dels referents culturals de la música, les imatges dels vídeos, la coreografia i en general tota la miríada de referents que integren les cançons de Rosalía.  Els referents a Cervantes, La Mancha, Goya i les majas, Velázquez, Lorca, la iconografia dels rituals catòlics, elements highbrow, podríem dir, s’integren amb ingredients decididament lowbrow com les ungles llargues i perilloses de la cantant i l’idiolecte caló vagament amenaçant de les lletres en boca de l’artista catalana.

En resum, la temàtica i la perspectiva d’aquest corpus d’escrits universitaris cau en els estudis culturals (feminisme, apropiació, nacionalisme i identitat, mercantilisme, capitalisme, xarxes socials, etc.).  Val a dir que la majoria dels temes ja han estat tractats en la premsa divulgativa, però aquests articles, almenys en principi, aspiren a endinsar-se en ells de forma més profunda.  Alguns dels referents teòrics que reapareixen són Roland Barthes, Foucault, Deleuze i Umberto Eco en marcats en un vocabulari típic dels estudis culturals, com és ara:  hibridació, transtextualiat, intertextualitat, hiperculturalitat, rizoma, somàtic, semiòtica, transmedia, heterotòpia, heterocrònia… I fins i tot un escrit, ja amb més ecos vuitcentistes que aires d’absoluta modernitat parisenca, es refereix a l’obra de Rosalía com a una gran Gesamtkustwerk o obra d’art total wagneriana.  (N’hi ha que no tenen por de fer llarg.  I jo, quan veig paraulotes en alemany, tinc tendència a no qüestionar res).  En resum, si les vostres filles anuncien que volen fer un doctorat, a la pregunta “i sobre què el vols fer?”, ara ja sabeu la possible resposta:  Rosalía. [Bellver, 6-X-2022]

css.php