Antoni Pizà

L’origen de L’Orfeo, l’òpera de Claudio Monteverdi que presentarà el Teatre Principal a finals d’octubre, es troba en l’enveja.  Si no hagués estat per enveja, corrosiva gelosia i una bona dosi d’intriga aquesta òpera no hauria existit mai.  Ens hem de situar a la Itàlia de principis del s. XVII, un conglomerat de petits estats-nacions governats per aristòcrates altius i malbaratadors que competeixen entre ells per ostentar riquesa, opulència i luxe.  A Florència domina la família Mèdici i a Màntua els Gonzaga.  Els Mèdici i els Gonzaga, a pesar que són parents, són eterns rivals, es tenen enveja i competeixen incansables per veure qui construeix els palaus més esplendorosos, qui contracta els pintors i decoradors més hàbils i qui té els millors músics.

El 6 d’octubre de 1600, el duc Vincenzo Gonzaga de Màntua va a Florència per assistir a unes noces i veu una representació d’Euridice de Jacopo Peri.  L’espectacle el deixa astorat:  és una nova forma de representar teatre:  en lloc de parlar, els actors canten!  Immediatament després, Gonzaga, mort d’enveja, comana al seu músic més dotat, Claudio Monteverdi, que pel carnaval escrigui una obra com aquella.   Passen alguns anys i, finalment el 1607, el duc veu el seu somni convertit en realitat:  Monteverdi estrena L’Orfeo al palau dels Gonzaga, una obra teatral totalment cantada, de principi a fi ―una forma de teatre que de llavors ençà se sol anomenar “òpera”.

L’Orfeu és en tot cas una òpera sobre el poder de la música i com la música pot fer vinclar voluntats, canviar el destí i, fins i tot, intentar ressuscitar morts.  Basada en l’antic mite grec, narra la història d’Orfeu, una semidivinitat, un músic que d’alguna manera amb la seva arpa o lira posseeix poders extraordinaris.  A l’òpera, Orfeu s’enamora d’Eurídice; fan unes noces de pinyol vermell i ho celebren amb cançons i danses.  L’alegria no dura molt perquè una serp verinosa mossega Eurídice i la mata.  Orfeu, desconsolat i convençut que no pot viure sense ella, decideix anar a l’inframon, el regne dels morts, a alliberar-la i tornar-la a la vida.  Les dificultats per arribar-hi són moltes, però Orfeu, gràcies a la seva habilitat musical, aconsegueix endormiscar i calmar Caront, conductor oficial dels vius cap al regne dels morts.  Caront fins i tot s’avindrà posteriorment a dur-lo a l’inframon.  Ja allà, altra vegada gràcies a la música, convenç a Prosèrpina i Plutó, reis dels morts, perquè ressuscitin Eurídice, cosa que fan amb una condició:  Orfeu no pot mirar Eurídice fins que siguin ja dins el regne dels vius.  Així comencen l’eixida, però quan Orfeu ja és a fora es gira impacient per comprovar que Eurídice el segueix; ella encara té un peu en el regne dels morts i, per tant, no es pot salvar i no ressuscita.  Al final de l’òpera, Orfeu es resigna al seu destí sense Eurídice, entén els límits del poder de la música i amb el seu pare Apol·lo pugen al Cel.

La història d’Orfeu ha estat la base de moltes altres òperes (Peri i Gluck, per exemple), però el que fa que la versió de Monteverdi sigui especial és el seu tractament musical, especialment la riquesa tímbrica opulenta i esplendorosa, talment com la volien els ducs de Màntua per poder competir amb Florència.  Així Monteverdi utilitza una amplíssima gamma d’instruments (quaranta-un).  Hi ha dos clavecins, dos orgues, una arpa, violins i violes, dues chitarroni (semblant a la tiorba), cornetes, trompetes, sacabutxos (trombons) i flabiols.  Una cosa curiosa és que a pesar que el compositor dona una llista dels instruments que s’ha d’usar en general no diu quan s’han de tocar exactament i, per tant, l’elecció queda en mans dels intèrprets cada vegada que es representa aquesta obra.  I a més:  de cada instrumentista s’espera que improvisi i ornamenti la partitura escrita pel compositor.  Les parts vocals inclouen cors (generalment interpretats per una persona per veu) i solistes que avui en dia poden ser veus operístiques (sopranos, tenors, etc.), però que en el temps del compositor segurament eren majoritàriament castrati (avui en dia una mezzosoprano o un contratenor poden cantar aquests papers).

A la partitura hi trobam àries (o cançons solistes), recitatius (parts entonades, però no cantades del tot), cançons estròfiques (quan la música es repeteix amb diferent lletra), cors (que Monteverdi utilitza per concloure cada acte), danses (l’òpera s’acaba amb una alegre moresca, dansa molt rítmica que se solia ballar en temps de carnaval) i ritornelli, temes instrumentals curts i aferradissos que “retornen” com el seu nom indica.

Després de la seva estrena a Màntua, L’Orfeo es va interpretar unes quantes vegades més, però l’òpera va quedar oblidada pràcticament fins a finals del s. XIX.  A mitjan segle XX van començar-se a fer algunes gravacions discogràfiques, però no va ser fins amb l’eclosió del moviment historicista fa unes dècades que l’òpera no va començar a popularitzar-se.  Avui en dia hi ha moltes gravacions discogràfiques entre les quals destaquen la de Nikolaus Harnoncourt (1969) que és ja un clàssic, molt discreta i controlada, mentre que la de John Eliot Gardiner (1985) és decididament teatral, barroca, molt apassionada (com uns domassos venecians, diria jo).  Ara mateix tant en CD com a YouTube hi deu haver més de vint versions completes de l’òpera que difereixen entre si sobretot pel seu color instrumental.  Per destriar les diferències les preguntes que l’aficionat es pot fer són:  quan de clavecins s’utilitzen?  Hi ha orgues?  Hi ha arpa?  I aquestes “guitarres”, són llaüts, arxillaüts, tiorbes o chitarroni?  Fins a quin punt les versions inclouen improvisacions tant instrumentals com vocals?

Finalment hi ha l’escenografia.  La versió del Teatre Principal dirigida per Yves Lenoir està ambientada a NY en temps moderns al famós Hotel Chelsea, local conegut per haver acollit grans creadors, especialment músics (de Leonard Cohen i Bob Dylan a Madonna), un local que com el mateix palau dels ducs de Màntua ha vist moltes enveges, intrigues i ha demostrat els fefaents poders de la música.   Naturalment, un sector del públic es demanarà si una modernització com la de Lenoir és justificable o si és just una distracció de la magistral música de Monteverdi.  Els qui assisteixin a les funcions del Teatre Principal ho podran aclarir. [Bellver, 20-X-2022]