Maurizio Pollini i Sergio Mendes, dues necrològiques

Antoni Pizà

Abans que acabi l’any, no ve de més recordar alguns dels músics que enguany han traspassat. L’eminent pianista Maurizio Pollini (1942-2024) va morir el passat mes de març. No hi ha ningú de la meva generació que hagi estudiat piano i que no conegui aquest nom. Els seus enregistraments per a la Deutsche Grammophon, amb aquella orla groga o daurada, emblema de la suposada solidesa del món teutònic i la continuïtat històrica de la música clàssica, han quedat com a un dels llegats musicals dels segles XX i XXI. (A Mallorca, per cert, hi havia un compositor fa pocs anys que es baixava aquest segell orlat i l’aferrava als CDs impresos a ca seva donant a entendre que l’enregistrament era genuïnament de la Deutsche Grammophon, però això és una altra història). Doncs aquest segell discogràfic ha editat en els darrers anys els enregistraments complets de Pollini i són ni més ni manco que cinquanta-vuit!

Pollini tocava tot el repertori pianístic, però se’l recorda sobretot per dues coses. Primer per ser un ultra virtuós que tocava els Estudis de Chopin (els quals va enregistrar oficialment dues vegades) amb velocitat i claredat absoluta. Qualsevol pianista, per magre que sigui, sap que aquestes obres de Chopin són dificilíssimes i sovint s’ha de recórrer al pedal per empastar el so i, com si diguéssim, empantanar i amagar els errors. Però no Pollini:  ell ho deixava tot a l’aire, poc pedal i tot, sorprenentment, net, cristal·lí i a velocitats de Bugati aerodinàmic, com un bòlid. La seva perfecció tècnica, emperò va arribar a ser un estigma: tanta excel·lència, a l’oïda d’alguns tenien com a contrapartida una manca d’ànima, sensualitat, romanticisme. Si tot artista ha de tenir una “ferida”, alguna mancança, alguna font de desesperació, Pollini semblava no tenir-la i estar fet d’una altra pasta. Per la seva forma de tocar, semblava no haver patit mai i consegüentment sonava fred, insensible al patiment dels altres.

El segon aspecte del seu llegat és la seva enorme dedicació a la música escrita en el s. XX i XXI. Així els seus programes de concert, combinaven els clàssics (Chopin, Beethoven, Mozart, etc.) amb els moderns (Schoenberg, Webern, Nono i Boulez, la segona sonata del qual va esdevenir un dels seus principals cavalls de batalla). Som de l’opinió que quan se sol jutjar els enregistraments que Pollini va fer dels clàssics, se sol aplicar un prejudici i és que com que tocava molta música cerebral dels segles XX i XXI, aplicava aquest bisturí híperintel·lectual als romàntics, però jo no ho crec. Precisament el documental de Bruno Monsaingeon Maurizio Pollini, De main de maître (2014) subratlla alguns d’aquests aspectes suposadament cerebrals del músic i s’ho paga veure’l de bon de veres. Val a dir, per una altra part, que Pollini va ser un defensor de la política d’esquerres, membre del Partit Comunista i manifestant en contra de la guerra del Vietnam. Però aquest progressisme polític no es revelava en la forma de vestir: no se’l va veure mai sense americana i corbata d’ostentosa seda, res de jerseis de coll alt de llana, al cap i a la fi, era un senyor de Milà, la capital de la moda.

 

I això em fa pensar, ara, amb un altre gran músic traspassat aquests darrers mesos. Com Pollini, Sergio Mendes (1941-2024) també tenia el seu look, però no eren les elegants americanes de sastre italià, sinó un capell generalment anomenat fedora i fet famós, entre molts altres, per Bogart i fins i tot Michael Jackson. Però la música de Sergio Medes també ha deixat una marca considerable en la sensibilitat de qualsevol persona en els darrers seixanta anys o més. ¿Qui no ha xampurrejat o fins i tot cantussejat, per malament que sigui, possiblement en un moment d’intoxicació etílica allò de “O-o-oariá raió / obá, obá”? El títol de la cançó és “Más que nada” i el compositor va ser el guitarrista i cantant Jorge Ben. Però el qui la va dur a la fama internacional va ser Sergio Mendes amb aquell Brasil 66 un enregistrament que faria que els sons d’aquell país, modernitzats amb instruments elèctrics, arribassin a ser la banda sonora patxanguera dels anys seixanta. Sergio Mendes coneixia el seu pecat: havia comercialitzat les sagrades tradicions afro-brasileres, un tronc musical definit sobretot per la samba (la música del carnaval), però enriquit per altres gèneres musicals i religiosos com el maractú, freno, sertajeno, etc.

Mendes considerava que la bossa nova, epítet que a vegades erròniament se li afegeix al seu nom, no era un gènere musical sinó una època relacionada amb Rio de Janeiro i els exquisits João Gilberto i Antônio Carlos Jobim. El que feia Mendes no era tan finolis, era música de discoteca, ballables que et feien oblidar les crueltats del dia a dia. Però dins aquest comercialisme hi havia geni i aviat el va aplicar a fer versions dels Beatles (“Day Tripper”), Simon & Garfunkel (“Scarborough Fair”) i molts altres. Pot ser, el vertader geni de Sergio Mendes sigui el de l’arranjador (el qui decideix l’instrumentació d’una versió musical) i la del productor, la persona que prepara un enregistrament, assignant no just els instruments sinó tota l’experiència sonora que queda enregistrada. Tant Mendes com Pollini tenen en comú que no van ser creadors de música, sinó que van ser cocreadors, intèrprets, transformadors de sons en altres sons, i això no és poca cosa ara que pràcticament ja s’acaba l’any i ells ja no hi són. [Bellver 26-XII-2024]

Descobriments musicals: Mozart i Chopin

Antoni Pizà

En els darrers dos mesos s’han donat a conèixer dos descobriments musicals de molta importància (“molta importància”, naturalment, segons a qui es demani). Sigui com sigui, la premsa se n’ha fet molt, però molt, de ressò. Fa pocs dies, vaig consultar l’índex de premsa internacional NEXIS el qual tabula tot el que es publica pràcticament arreu del món i vaig quedar astorat. Durant el mes de setembre van aparèixer uns mil articles sobre el descobriment de l’obra de Mozart i un mes més tard, durant els primers quinze dies d’octubre, es van publicar més de cinc-centes notícies sobre el descobriment d’un petit vals de Chopin. Si Elvis ressuscitàs, no acapararia tanta atenció.

Comencem per Mozart. A finals d’estiu un grup de conservadors i musicòlegs de la Biblioteca Municipal de Leipzig van trobar un lligall de paper pautat i, passades certes proves i diligències, van determinar que es tractava d’una obra de Mozart. Composta probablement al final de la dècada de 1760, Mozart tenia entre 10 i 13 anys, és un trio per a corda (dos violins i violoncel). L’obra dura uns dotze minuts i està estructurada en set moviments (o parts més o menys independents). Els investigadors van fer aquesta troballa mentre estaven actualitzant el catàleg Köchel de Mozart. El senyor Ludwig von Köchel va ser la primera persona que el 1862 (setanta anys i busques després de la mort del compositor) va catalogar les obres de Mozart de forma coherent. Dic “coherent” perquè hi havia hagut altres intents. El pare del compositor, conscient de la precocitat i vàlua del seu fill, va elaborar una llista d’obres i el mateix Mozart va seguir afegint títols a aquesta llista cada vegada que escrivia una nova composició. No sorprèn la consciència que tant Mozart com el seu pare tenien de la seva pròpia vàlua. Aquí no hi ha falsa modèstia que valgui. En tot cas, la Fundació Mozart de Salzburg (Stifung Mozarteum Salzburg) és la institució que actualitza i publica el catàleg Köchel i que, per tant, certifica què és i què no és autènticament de Mozart, i ara ha determinat la inclusió d’aquest trio al famós catàleg. (A YouTube es pot escoltar aquesta “nova” composició).

Possiblement, encara ha causat més fascinació un altre recent descobriment. Un conservador de manuscrits de música de la Biblioteca Morgan de Nova York va començar a catalogar unes capses d’una donació. Hi havia coses molt valuoses, com unes targetes firmades per Picasso, cartes de Brahms i Txaikovski, i també n’hi havia d’altres que no se sabia molt bé quina importància podrien arribar a tenir. Entre tota aquella paperassa el conservador va trobar una partitura molt petita (d’uns 10x13cms) escrita amb notes menudes i clares. Algú (no se sap qui) havia escrit amb lletres més grosses CHOPIN. ¿Es tractava d’una obra desconeguda del compositor polonès? Experts van analitzar el paper, la tinta, la cal·ligrafia i l’estil de la música. Pràcticament, tothom va coincidir: era un vals de Chopin i el manuscrit era autògraf (o sigui, escrit per ell mateix). Chopin solia copiar la seva pròpia música i regalava els seus manuscrits a les dames dels salons que el protegien i eren les seves patrocinadores. A YouTube es pot escoltar una versió de Lang Lang i, mentre no surtin altres explicacions alternatives, el “nou” vals de Chopin sona a Chopin, no hi ha dubte.

La institució encarregada de decidir oficialment què és i què no és una obra de Chopin és l’Institut Frederic Chopin de Varsòvia (Narodowy Instytut Fryderyka). Ara bé, ningú té obligació d’acatar les seves decisions. En aquest cas, per ara no accepten que el vals sigui de Chopin. Ells solen acreditar un descobriment així en rares ocasions perquè volen controlar el llegat del compositor (a pesar que les obres són de domini públic).

De fet, l’herència musical de Chopin ha estat polèmica des de la mort del compositor, quan va nomenar marmessor el seu amic Julian Fontana. Compositor, pianista i aventurer que va recórrer mig món abans que s’inventàs la infàmia del turisme de masses i tothom viatjàs, Fontana va viure a Polònia, París, Nova York i l’Havana. Va traduir Don Quixot al polonès i va escriure un tractat d’astronomia. No m’estranyaria que, com Jesús, també pogués caminar sobre l’aigua però va acabar per suïcidar-se a cinquanta-nou anys. La seva obra com a compositor no és molt apreciada, però és abundant. Avui en dia, tanmateix, se’l coneix per haver estat el marmessor de Chopin i sobretot per haver-lo desobeït perquè va publicar moltes obres que Chopin havia indicat que s’havien de cremar. En tot cas, podríem dir que Fontana va ser la primera persona que va decidir el catàleg de Chopin. D’aleshores ençà no és tan clar què és i que no és un obra “vertadera” de Chopin.

Per ara la qüestió que els experts han intentat resoldre és si aquestes obres ―el trio de Mozart i el vals de Chopin― són autèntiques, si són irrefutablement de Mozart o Chopin. Fetitxismes a part, crec, emperò, que és també el moment de demanar-nos no tant sobre l’autenticitat del descobriment en si sinó per què ens fascinen tant aquests descobriments i, en conseqüència, si la música és bona o no i si canviarà el que ja coneixem sobre aquests compositors. I també, davant el milenar de notícies de premsa que han sortit intentar aclarir per què els descobriments acaparen tant l’atenció del públic, sigui aficionat o no a la música. [Bellver 21-XI-2024]

Antoni Pizà

Entre tots els músics reconeguts, Gabriel Fauré (1845-1924), de qui enguany se celebra el centenari de la seva mort, és incongruentment el més malentès.  Hi ha alguns estigmes que devaluen, segons uns, la seva obra:  va ser tradicionalista en una època que s’estilava allò d’épater la bourgeoisie, escandalitzar i rompre amb el passat (per a entendre’ns, moltes de les seves obres són coetànies de Schoenberg i Stravinski). Però a més a més, Fauré ha hagut de superar l’estigma de la música de saló, cançons refinades, però d’expressió directa, que van al cor sense complicacions.  Bé, acceptem, aleshores, que Fauré va ser efectivament tradicionalista i salonier.  Però acceptem també que res d’això lleva mèrit a la seva obra exquisida, delicadament civilitzada i, sobretot, sincera, honesta.

Per començar, Fauré es va formar a l’École Niedermeyer (i no al famós Conservatoire de París) que era una acadèmia privada fundada pel pedagog del mateix nom i que basava la formació en el gregorià, la polifonia renaixentista i coses que en aquell moment eren considerades antigalles aptes per a musicòlegs però no per a un músic “normal”.  Això va marcar la seva música:  totes les seves obres tenen un regust antic, de runa d’una civilització bella i heroica, però ja desapareguda.  Els tècnics expliquen que és música “modal” o basada en els modes antics (dòric, frigi, etc.) i no en la moderna tonalitat (do major, la menor, etc.).

Fauré venia d’un ambient familiar de classe mitjana baixa, un mileurista, com si diguéssim, que li costava arribar a final de mes.  La seva ambició, per tant, era ser un compositor famós i a la Belle époque que ens va donar les famoses boques del metro de París, el camí per arribar-hi era obtenir l’aixopluc d’una poderosa salonnière, una dona rica i amant de les arts que li podia obrir portes professionals.  Fauré efectivament va ser un assidu salonnier i Proust es va inspirar en ell (i altres) per retratar el món de la música durant la Belle époque.  La comtessa Greffulhe, una de les protectores de Fauré que li va encarregar Pavane (1887), és el model de la duquessa de Guermantes a la gran novel·la de Proust. L’autor del text de Pavane és Robert de Montesquieu, un dels més famosos enculés de la Belle époque, que va servir de model per a l’escandalós Baró de Charlus de Proust.  (Per cert, a la web hi ha una curiosa versió de Pavane per a piano tocat per Fauré en una pianola).  Montesquieu, a més a més, li va fer llegir a Fauré la poesia de Verlaine, un altre famós enculé, i d’aquí sortirien diversos cicles de cançons com Cinq melodies de Venise, op. 58 (1891), un encàrrec d’una altra gran salonnière, la Princesa de Polignac.

Els salons durant la Belle époque no just eren un espai per al cultiu de l’art de la conversa, la música i la poesia, sinó un important component d’allò que el filòsof Jürgen Habermas anomena l’esfera social. Era, en tot cas, un escenari discret, estable, idoni per a jueus, homosexuals i dones que aspiraven a desenvolupar llibertats personals.  I és efectivament així que dins la discreció del saló, artistes com Proust, Montesquieu, Verlaine i el compositor jueu-veneçolà Reynaldo Hahn (parella de Proust durant algun temps i autor, entre altres de “La Barcheta”, deliciosa cançó feliçment interpretada, a la web, pel tenor Karim Suleyman) podien mostrar-se així com eren, sense por a ser ridiculitzats o fins i tot apallissats.  Les grans salonnières que van protegir Fauré, per una altra banda, eren lesbianes que havien fet matrimonis “blancs” (o sigui de tapadora per encobrir la seva vida privada).  Aquest va ser el cas, especialment, de la Princesa de Polignac, protectora de Fauré, però també Debussy, Falla, Mompou, Satie, Poulenc, Ravel, Stravinski i molts altres.  (A Mallorca, poc més o menys a la mateixa època, es va crear el Saló Beethoven, cercle intel·lectual impulsat entre altres per Antoni Noguera i a on Joan Alcover va recitar poesies.  A diferència de París, a Palma el Saló Beethoven era exclusivament masculí i ves a saber tu què passava a porta tancada.)

Dins aquest context, és fàcil entendre moltes de les obres de Fauré, especialment les cançons amb piano escrites no per a una sala de concerts amb mil butaques o per Spotify i auriculars, sinó per un saló amb dotze o, màxim, quinze persones de públic.  Tothom coneix, per exemple, “Après un rêve” (a la web he trobat una magnífica versió de la soprano Sabine Devieilhe, però n’hi ha textualment dotzenes tant per veus masculines com femenines).  Les Cinq melodies de Venise amb poemes de Verlaine, presenten altre cop, tènues fulguracions d’intimitat i vida interior.  (Jo recomanaria la versió del baríton Gérard Souzay, a pesar, repetesc, que escoltar música de saló per la web pot acabar sent un despropòsit). En el poema “Green”, Verlaine possiblement descriu un acte sexual, però el lector no ho sap fins al final perquè als salons la politesse i la civilité són molt importants ―no hi pot haver res vulgar.

L’obra més coneguda de Fauré és, naturalment, el seu Requiem amb el seu “Pie Jesu”.  (Escoltau-lo cantat per un nin, que és com toca, i no una soprano).  Una part molt important de l’obra de Fauré és la música de cambra.  El Quartet amb piano, op. 15, segons sembla va inspirar a Frederic Mompou a ser compositor i a Proust una de les obres del compositor de ficció Vinteuil.  El quartet, emperò, és de gran virtuosisme i no ja música de saló.  I vet aquí el quid de la qüestió:  Fauré va anar abandonant el seu llenguatge salonier de la Belle époque per obres més complexes, un canvi reflectit a Proust, també, quan al final de la novel·la, el gust aristocràtic de la Princesa de Guermantes passa de moda i se suplanta pel gust burgés del saló de Madame Verdurin, una arriviste. [Bellver, 31-X-2024]

Antoni Pizà

Giacomo Puccini (1858-1924), compositor de qui enguany se celebra el centenari de la seva mort, no va perdre mai el temps.  A més de dotze grans òperes que són un dels puntals del repertori operístic (La Bohème, Tosca, Turandot, etc.), aparentment encara va tenir temps per escriure vint mil cartes (efectivament, vint mil i busques).  Per ara, no hi ha encara cap edició completa (o gairebé completa) de la seva correspondència ni en italià, l’idioma del compositor, ni en cap altra llengua.  (En castellà i català no hi ha res de res).  Des de la seva mort, han anat sortint alguns reculls del seu epistolari sobretot en italià i en anglès i, a més, algunes biografies rigoroses del compositor que han citat aquí i allà cartes escrites per ell o dirigides a ell.  A part d’això, com deia, encara fa falta una edició completa.

Ara bé, aquest buit editorial va començar a canviar el 2015 quan l’editorial de Milà Olschki va publicar el primer tom d’una col·lecció que serà amb el temps un epistolari complet.  A hores d’ara, han sortit tres volums d’unes set-centes pàgines cadascun i hi ha plans de publicar un total de nou o més volums. La monumental edició d’Olschki inclou únicament les cartes, telegrames i postals escrites per Puccini i no les dirigides a ell, i en aquest sentit dona una visió incompleta de la seva correspondència.  Paral·lelament a l’edició d’Olschki, l’editorial Ricordi (la qual publica les òperes i administra els drets d’autor dels hereus de Puccini, si no han caigut en domini públic) ha començat a publicar una altra edició completa.  En aquest cas es tracta de les lletres escrites per ell i també les dirigides a ell.  Per ara han sortit tres volums.  Tot plegat, això vol dir que els músics, musicòlegs i aficionats que vulguin llegir els escrits de Puccini tenen tres possibilitats (cap d’elles en castellà o català): l’edició d’Olschki, la de Ricordi i les diverses compilacions que existeixen en italià i anglès sobretot.

I què conten aquestes cartes?

La segona carta que Puccini va escriure en la seva vida va dirigida a sa mare.  Acaba d’abandonar el seu poble de Lucca i ha anat a estudiar al conservatori de Milà.  “Carissima Mamma”, li diu. “L’examen ha anat bé com ja li vaig dir i just avui dematí he anat al Conservatori i ho he vist que he estat el millor de tots, modèstia a part”, explica sense gens de modèstia.  Passen els anys i les cartes van dirigides a editors, llibretistes, músics i col·legues del món teatral.  Puccini sempre s’explica molt bé amb molta senzillesa i sempre anant per feina.  No parla de política a pesar que la seva cançó del 1919, Inno a Roma, fos adoptada pels feixistes italians i abans de morir acceptàs el nomenament de Mussolini com a senador.  Puccini sempre parla de coses pràctiques i ni s’enfila en qüestions estètiques, filosòfiques o socials ni es fa passar per un intel·lectual o teòric de l’art.  Les seves cartes son squarci di vita, com les seves òperes del verismo, bocins de vida, de la realitat.  Amb el seu editor xerra de drets d’autor; amb escriptors de possibles llibrets per a futures òperes; i amb les amants dels seus sentiments.

Efectivament, aquesta correspondència en els darrers anys ha estat també molt polèmica perquè han sortit a llum els noms de les moltes amants del compositor.  La seva volcànica i tumultuosa vida amorosa, molt ben documentada en les cartes, podria haver estat l’argument d’una de les seves òperes.  Hi ha amants, adulteri, gelosies i fins i tot crims passionals.  Per exemple, Puccini va tenir una relació amorosa sincera amb Elvira Bonturi, una dona casada, però a la vegada banyuda, el marit de la qual va morir assassinat pel marit de la dona que era la seva amant. Mort ja, Elvira i Puccini es van casar.  Al principi la relació va ser bona, però per mor de les moltes infidelitats del compositor, Elvira va arribar a considerar deixar-lo. En una ocasió el va acusar de colgar-se amb una criada, Doria Manfredini, la qual s’ho va agafar tan malament que es va suïcidar ingerint salfumant (va agonitzar cinc dies i cinc nits). La família de la criada va denunciar Elvira per haver causat aquella mort. Un tribunal la va condemnar a mesos de presó, però no hi va entrar perquè el compositor va abonar una compensació. (Hi ha un film del 2008 sobre aquest incident Puccini e la fanciulla de Paolo Benvenuti).

Gairebé totes les òperes de Puccini tenen una heroïna tràgica i com molt pocs altres compositors, sap crear un sentiment de justícia poètica per les immerescudes desgràcies per les que passen.  Ara bé, la vida personal de Puccini va deixar molt a desitjar i el compositor no va saber aplicar les lliçons morals de les seves pròpies òperes.  Protegit per una societat patriarcal i masclista, va usar les dones segons les seves conveniències. Les cartes no fan més que manifestar això.  Fa uns mesos, per cert, el centre Conde Duque de Madrid va presentar l’espectacle teatral Puccini Dance Circus Opera, per coro di corpi e strumenti, que amb un joc de distintes coreografies representa les heroïnes tràgiques de Puccini (Tosca, Madama Butterfly, Manon Lescaut, Turandot i Mimì) i crea un paral·lelisme amb les seves amants reals traïdes pel compositor. En l’època del #MeToo, ja hi ha veus que s’alcen per començar a “cancel·lar” Puccini, però jo no crec que corri perill, si bé el debat és sempre benvingut, ¿per què no? [Bellver, -2024]

Giacomo Puccini. Epistolario I, II, III – (Edizione Nazionale delle opere di Giacomo Puccini), A cura de Francesco Cesari i Matteo Giuggioli – (Florència: Casa Editrice Leo S. Olschki,2015-2022)

Caro Mi’ele (Carteggi dell’Archivio Puccini), 1 – A cura d’ Ivano Bettin – (Milà: Ricordi, 2023)

Caro Ferro (Carteggi dell’Archivio Puccini, 2 – A cura de Francesca Degiorgio – (Milà: Ricordi, 2023)

Cara Topisia (Carteggi dell’Archivio Puccini), 3 – A cura de Maria Chiara Bertieri – (Milà: Ricordi, 2023)

Antoni Pizà

Ja al final d’aquest assaig emotiu i evocador ―però en cap cas nostàlgic―, José Carlos Llop confessa que Gomila s’ha convertit en l’educació sentimental de diverses generacions.  No hi ha dubte que és així:  Gomila no és just una plaça, sinó un concepte, una idea, una entelèquia perquè hi ha tants de “gomiles” com gent que la recorda.  A més, el topònim Gomila ha acabat sent, en alguns casos, una sinècdoque de tota una gran part de Palma i que inclou El Terreno, Bellver, Porto Pi, S’Aigo Dolça, Gènova, La Bona Nova i qui sap quins altres llogarets, barris i urbanitzacions.  Vet aquí el poder de Gomila:  en la ment de dues o tres generacions “anar a Gomila” també incloïa aquests altres indrets sense diferenciar-los perquè l’experiència de la vida lúdica i noctàmbula era un espai mental independent de la cartografia municipal.

Gomila va ser, segons conten, un regal de la família del mateix nom al municipi de Palma perquè les autoritats creassin una plaça o petit parc a fi que els nins hi poguessin anar a jugar.  Al s. XVII va ser el centre de Sa Cremadissa, un horripilant Auto de Fe que va resultar en l’execució de trenta-set persones.  Ja a principis de segle, però, el barri, entès com a sinècdoque de totes les barriades anomenades abans, va atreure molts viatgers i residents estrangers, molts d’ells famosos.  Cela i Miró van viure no molt lluny; com s’hi havien establert abans Gertrude Stein, Robert Graves i tants altres.  Hollywood també hi va deixar marca―Errol Flyn, Ava Gardner―, però va ser amb la inauguració de la sala Tito’s quan van començar les actuacions dels grans intèrprets del moment com Charles Aznavour, Marlene Dietrich, Louis Armstrong, Lionel Hampton i tants altres.  Aristòcrates, monarques i gent rica, qui sap si fatigats de l’ “escena”, com es diria ara, de Saint-Tropez, també hi van recalar (Saud, Rainero, Onassis…).

Llop és un mestre de l’evocació, la reminiscència i la memòria.  Els qui han llegit En la ciudad submergida (Alfaguara, 2017) i El Japón en Los Ángeles (Península, 1999), just per posar dos exemples cabdals, ho saben perfectament.  I aquí, en aquest reverie de Gomila, rastreja la seva pròpia educació sentimental.  Un dels elements claus, per a ell, és lògicament la presència dels literats:  Rubén Darío, Santiago Rusiñol i, sobretot, Llorenç Villalonga qui a Mort de dama ja va deixar el patró interpretatiu per explicar la dicotomia entre el món tradicional del barri antic i el món de la modernitat i de la jazz age que pul·lula pel Terreno.  Villalonga apunta que als afores de Ciutat “es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen.  Són gents estranyes, que [parlen llengües bàrbares], es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió.  Fabriquen cocktails endiablats. Donen balls i tes. El barri antic fingeix ignorar-ho”.  Vet aquí el quid per entendre Gomila:  dos mons que s’atreuen per oposats.

Aquesta mateixa dicotomia encara era vàlida als anys 70 i 80, quan Llop freqüentava Gomila.  Ja no hi havia tantes actuacions en directe com dècades abans (Jimi Hendrix i The Animals hi van tocar a finals dels 60).  Però quan la música gravada va començar a dominar, Llop rememora els locals (Bar Chotis, La Polilla, Joe’s, Zhivago, etc.) a on els jovenets de Palma s’amaraven de Crosby, Stills, Nash & Young, Creedence, The Kinks, Z-66, Lou Reed, Elton John i fins i tot Roberta Flack.  Clar que una educació sentimental, a més d’experiències estètiques, sol venir acompanyada de les marques del moment.  Llop diu que, en una ocasió, es va atrevir amb una Montesa manllevada (feia 40 anys que no havia sentit aquesta marca!) i identifica una guitarra elèctrica com una Fender Stratocaster.  Que els joves d’aquella època debatessin intensament els mèrits de la Fender en contra de la Gibson és inexplicable avui en dia, però era així. Jo hi era.

El llibre inclou abundants il·lustracions i tractant-se d’un encàrrec de Camper, empresa que ara ha invertit en el barri, el disseny és superior, com un catàleg de museu.  Hi ha algunes fotos de l’Arxiu Planas (un negoci que precisament es va establir a Gomila) i d’altres fotògrafs coneguts a molts lectors d’aquest diari com Torrelló i Frau.  La coberta utilitza una esplèndida i detalladíssima il·lustració de Manolo Bolao (1926-2000), l’apreciat guitarrista de jazz i artista plàstic.  La imatge mostra una plaça Gomila amb turistes, monges, un capellà geperut, un guàrdia civil altívol, una Vespa amb sidecar, un descapotable… No es tracta de Montmartre, no, però ho podria ser.  En tot cas, jo no record Gomila així, entre altres coses perquè sempre hi vaig anar de nit, quan aquestes monges i la guàrdia civil ja feien nones.

En l’època de què parl, els anys 80, es començava a olorar la decadència de Gomila.  Bars, discoteques i locals tancats, gairebé tots abandonats.  Marlene Dietrich o Grace Kelly no hi haurien anat mai, si bé Gomila no va ser mai un desgavellat Magaluf o un Balneario 6 per a facinerosos.  Els 80 i part dels 90, emperò, aquesta decadència va propulsar una època daurada del Gomila LGBTI+.  Llop esmenta La Yedra, com a un dels primers bars gais (o d’ambient, com se solia dir), i les actuacions de Bibí Andersen al Broadway, però jo de memòria podria anomenar més de mitja dotzena d’altres locals:  Dorian, Men’s, Scafandre, Yupi [sic], Black Cat, Status, Sombrero, etc.  Hi ha milers de mallorquins que també van adquirir una altra educació sentimental en aquests locals. Tot això, majoritàriament, ara també se n’ha anat en orris.  RIP. Ara hi ha Grindr i no cal esperar tota la setmana il·lusionats i dutxats per “anar a Gomila”. [Bellver, 07-VII-2024]

José Carlos Llop

Gomila 70’s

Palma:  Vergara/Camper, 2023

25€

Antoni Pizà

Durant trenta-tres anys, l’escriptor José Carlos Llop va passar els estius a una casa del Port de Valldemossa, però per algunes circumstàncies que no s’acaben d’explicar ell i la seva família la van perdre, un esdeveniment que motiva en l’escriptor una allau de records.  La literatura, ja se sap, és memòria, evocació i reminiscència perquè encara que el filtre del temps impregna totes les vivències, les colora de tons elegíacs, agredolços i malenconiosos, també els dona sentit.  Llop, emperò, evita la nostàlgia i accepta la pèrdua amb agraïment, que és com dir que s’enfoca en la sort i el privilegi que va ser haver viscut en aquesta casa i no els possibles efectes negatius de ja no tenir-la.

Va ser en aquesta casa que va formar la seva família.  Eren dues persones, diu, i van acabar sent quatre.  I també va ser en aquesta casa que va començar a escriure professionalment, amb vista a publicar i ser llegit.  Dins la casa, que per la descripció que l’autor en fa, és modesta, però totalment encisadora, va establir una habitació per escriure, massa freda a l’hivern i excessivament calorosa a partir del migdia a l’estiu.  El sancta sanctorum de l’escriptor era monacal, minimalista i molt mallorquí:  parets de calç, una taula i una cadira que m’imagín incòmoda.  Aquí escriurà Llop algunes de les seves obres més conegudes.  L’austeritat, emperò, no mancada de bellesa, va propiciar la seva obra.

L’experiència de la casa s’estableix en aquest breu llibre (no arriba a 120 pàgines) a través de tres grans temes: la literatura i per extensió la cultura, la natura i l’espiritualitat.  S’evoca amb freqüència, per exemple, els germans Durrell, expats a Corfú adaptats també a l’austeritat de la vida illenca, com també s’anomena en diferents ocasions Patrick Leigh Fermor, escriptor, soldat i viatger anglès que amb la seva dona Joan va establir-se a Grècia integrant-se (si bé amb els lògics privilegis de ser expat) en un cert ascetisme mediterrani.  A les illes del Mediterrani no hi solia haver ni calefacció ni A/C; es menjaven les coses de la terra; i anar a pescar no era un esport, sinó un a manera de guanyar-se la vida.  Si bé l’Arxiduc Lluís Salvador, Robert Graves i altres ments preclares que van viure i entendre Mallorca i la rigorosa frugalitat mediterrània, són evocats en diverses ocasions, un dels mèrits que jo li veig a aquest llibre és que si els estrangers il·lustrats van donar la seva versió com a expats que eren, Llop ofereix la seva versió, la d’un mallorquí.  En el llibre formiguegen moltes altres referències al món de la literatura:  Eco, Kavafis, Rilke, Goethe, Dylan Thomas i Calvino, evocat en el títol del llibre, entre molts altres.  (L’autor, per cert, té un canet que nom Blixen, supòs que en honor a l’escriptora danesa).  La música també té un paper pronunciat com a una font d’estímul artístic.  Llop anomena Bach, Rachmaninov, i la sonata de Beethoven Hammerklavier tocada pel gran pianista Sokolov.

Però a més d’aquestes referències a la cultura, sembla que el que més motiva l’escriptor és el contacte amb la naturalesa.  El Port de Valldemossa durant els anys que ell hi va estiuejar era encara un recés de pau, lluny del turisme de masses, i crec que, en certa manera, continua mantenint un cert aïllament de l’horda consumista i turística.  Llop es recrea amb gran delit explicant com va a pescar amb els seus fills i com fer confitura de codony, la indisciplina de les tapereres que no aferren si les sembres, però que creixen als llocs més insospitats; si fa neu i les branques dels arbres s’esqueixen pel pes dels flocs.  I també, en una ocasió, hi ha un gran incendi forestal amb hidroavions que descarreguen poals gegants d’aigua; i un cap de fibló que amenaça destrosses i danys d’episodi d’ira bíblica.  Les excursions a l’Ermita de la Trinitat i les converses amb l’Ermità Biel, savi herborista, coneixedor dels secrets naturals de pocions i ungüents, i també del tràgicament desaparegut Ermità Benet, uneixen impacte de la natura amb les forces de l’espiritualitat, sempre present en aquest i altres escrits seus.

Llop desplega una prosa rica i molt elaborada i, si bé utilitza un jo narratiu clarament autobiogràfic, el llibre se situa molt lluny de la moda de l’autoficció, sempre prosaica i plana, per la seva elaboració de la memòria, el seu lirisme i el seu poder evocador.  És curiós que la seva prosa és molt poètica i, en canvi, un poema seu que s’integra al final del llibre és gairebé narratiu.  Des del meu punt de vista, la inestabilitat genèrica del llibre ―prosa amb tendència al lirisme, però poesia narrativa― és un mèrit.  De fet, que un llibre de prosa integri tres poemes relativament llargs (un d’E. Bishop; un altre de Billy Collins; i un altre de Llop) ja dona una bona indicació que Llop aprofita i fins i tot explota el fet que les fronteres dels gèneres literaris són generalment arbitràries i molta innovació en el camp literari precisament ve d’aquesta hibridació.  Per una altra part, és una virtut del llibre la inestabilitat genèrica que es crea entre l’evocació lliure de records certament verídics, però amb una elaboració literària tenyida pel temps.  ¿Es tracta de ficció o és no-ficció ornamentada? ¿I fins a quin punt?  Si una mañana de verano, un viajero es pot entendre com a part d’una trilogia memorialística formada per Solcisticio (2013), llibre que evoca els estius de la infància de l’autor a unes instal·lacions militars de Betlem i La ciudad sumergida (2017) sobre els records de l’autor sobre Palma.  En conjunt es tracta d’un llenç memorialístic que no té molts paral·lels en espanyol i pràcticament cap a Mallorca i que, per tant, s’ho paga de llegir-lo. [Bellver, 18-VII-2024]

José Carlos Llop

Alfaguara, 2024

17€

Antoni Pizà

N’hi ha que han volgut veure en El Federal, la darrera novel·la de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) sobre l’alçament en contra del govern central un 6 d’octubre de 1869, una al·lusió a un altre dia d’octubre del 2017 quan el Govern de Catalunya va celebrar la seva consulta independentista.  Efectivament, els participants en l’alçament del 1869 també van fracassar, alguns van ser empresonats i condemnats; i hi va haver així mateix alguns exiliats i amnistiats. Però a part d’això ―i no és poc―  aquí s’acaben les correspondències.  Certament, no és difícil veure alguns paral·lelismes entre els dos alçaments sobretot per un sentiment d’eureka, una certa alegria de veure que les coses generalment no surten del no-res, que sempre hi ha precedents i, si els cercam, en la història, hi sol haver fils narratius continus més o menys, però això és tot.

El Federal conta en clau de ficció uns fets que pels historiadors són prou coneguts, si bé no tant pel públic general.  El 1869, Pere Caimó (1819-1878), batle de Sant Feliu de Guíxols i diputat a Madrid va protagonitzar un alçament contra la monarquia espanyola.  Uns tres mil ciutadans es van alçar i van ser immediatament aplacats per les forces del govern central.  Aquest episodi, que es coneix com a El Foc de la Bisbal, ambicionava crear una república federalista, inspirada en part pels EUA i que idealment havia d’incorporar polítiques que ara diríem progressistes, com és ara el sindicalisme, l’obrerisme, el feminisme, el sufragisme, el postcolonialisme, l’anti-esclavisme, el secularisme i tants i tants d’altres “ismes” a favor de la justícia social i la democràcia.

Per contar aquesta història, Alzamora se serveix de tres personatges centrals.  Pere Caimó, polític revolucionari i idealista, que fracassa una vegada i una altra, però que no s’escaliva mai i hi torna, amb la seva dona, igualment idealista i culta, Isabel Batalla (llegeix Thoreau en anglès i Chateubriand, crec que també en l’original francès). Un tercer personatge és Isabel Vilà, anomenada “Cinc Hores” per la seva posició en contra de l’explotació infantil.  Revolucionària d’orígens humils ―al contrari del matrimoni Caimó que eren rics indians― quan coneix Isabel Batalla no se torba molt a explicar-li que ella escriu el seu nom amb bé baixa, Isavel, perquè ja hi ha massa normes a la vida i afegeix:  “A les fàbriques, les dones fan jornades tan llargues com els homes i guanyen la meitat que ells, en el millor dels casos.  Els infants les fan de vuit o deu hores, també per un sou de misèria”.  I d’aquí, Cinc Hores.

Aquests personatges centrals, tots ells inequívocament idealistes, tenen un contrapunt en el brigadier Romualdo Crespo, opressor dels catalans, però amb anterioritat, quan estava destacat a Cuba, torturador d’esclaus negres als qui “obligava a cavar una rasa llarga i fonda. Eren les fosses per a ells i els seus companys:  una vegada els havien llançat dins els cobrien amb fulles de cotoner i brutícia de sotabosc i els calaven foc”.  I també hi ha el cruel carceller de Caimó anomenat “Judes” per les seva duresa.  Sense caure en situacions maniquees, en El Federal hi ha bons (Caimó, les Isabels, etc.) i dolents (Crespo, Judes i també un bisbe maquinador i amant del brandi).

Alzamora organitza el seu relat en catorze capítols que funcionen com set pieces (escenes o quadres) amb certa independència, però que son narrades per diferents veus.  A més d’un narrador omniscient que dona unitat a tota la novel·la, se senten les veus de Pere, les dues Isabels i altres personatges (com en Crespo). La novel·la comença i acaba amb unes frases gairebé idèntiques (“…us puc dir d’en Pere Caimó…”) recurs que desestabilitza momentàniament el fil narratiu i la certesa de qui parla o narra la història.  Però, a part d’això, Alzamora elabora un relat molt tradicional, que no s’enfila ni amb jocs formals ni experimentalismes.  El seu registre lingüístic, jo diria, vol passar desapercebut (a no ser que sigui per la seva perfecció en l’expressió directa de situacions) i l’autor opta per un llenguatge neutre molt estàndard que tant pot haver estat escrit a la Bisbal com a Llucmajor. 

A pesar que El Federal, no és, per tant, sobre l’1 d’octubre del 2017, és inevitable no pensar en els paral·lelismes entre els dos octubres.  Efectivament, el llibre d’Alzamora toca temes molt vigents com l’encaix de Catalunya i Espanya, si les províncies franquistes, el federalisme o l’independentisme ajuden a millorar la vida dels catalans, o si Espanya ha de ser una monarquia o una república, o fins i tot si en una societat postmoderna basada en la informació ens hem oblidat de les reivindicacions obreristes que fa cent anys eren el focus de les lluites socials i ara han quedat soterrades en les demandes identitàries.  Caimó, sempre amb seny i equanimitat, al final del llibre li diu al ferotge Crespo: “Vós sou un assassí i un lladre (…), vós sabeu que heu perdut, governador.” La frase és solemne, però que els dolents acabin perdent sona més a justícia poètica que a realitat.  No estic segur que els Crespos hagin perdut si tenim en compte els avanços en el moment present del populisme i tantes altres ideologies i polítiques d’extrema dreta.  En tot cas, els idealismes de tot color que dibuixa Alzamora en aquesta novel·la són molt d’agrair, encara que just sigui com a recordatori. [Bellver, 05-IX-2024]

Sebastià Alzamora

El Federal

Barcelona:  Proa, 2024

20.50

(¿Quins són els millors llibres del s. XXI?)

Antoni Pizà

Fa uns mesos, a mitjan estiu, el New York Times va publicar una llista dels cent llibres més importants del s. XXI. Tu i jo, lector, sempre hem mantingut un sa escepticisme sobre aquestes llistes.  Ara bé, crec que aquests rànquings són com les prediccions de l’horòscop:  molts de nosaltres no hi creim, però això  o vol dir que no les vulguem llegir.

Consultant-la, vaig veure que coneixia molts de títols, però que no els havia llegit―mea culpa.  Hi havia també noms d’autors que m’eren desconeguts, però molts d’altres que, gusts personals a part, eren marques sòlides en el món de les lletres com Jonathan Franzen i W. G. Sebald.  El més curiós d’aquesta llista, emperò, és que durant pràcticament una setmana va ser l’article més llegit del Times, per damunt la informació sobre les guerres de Gaza, Ucraïna i Sudan.  ¿Com podria ser mai?  La lectura de literatura, se sol dir, passa una profunda crisi, no hi ha dubte, però pel que sembla encara hi ha un gran sector de la societat que “aspira” a llegir i, per això, en lloc de llegir llibres consulten una llista dels llibres que tothom hauria d’haver llegit.

Si la llista de cent títols del Times intimida, es pot consultar la llista dels dotze (ah!, ara anam:  dotze!) millors llibres de la literatura mundial, la qual ve avalada per l’Enciclopèdia Britànica. Don Quixot i Anna Karennina són dos dels títols inclosos. (Ambdues llistes, per cert, la del Times i la de la Britànica, es poden trobar fàcilment en línia).  Vista la relativitat de totes les llistes, en tot cas, vaig animar-me a confeccionar la meva pròpia classificació, afer difícil, realment, perquè l’oferta és immensa i incommensurable.  ¿Quins llibres hi inclouries tu, lector, en aquesta possible llista? ¿I quins llibres crec jo que han estat importants en els darrers vint-i-cinc anys? ¿Quins llibres m’han causat més plaer? ¿Què és més important que un llibre ens hagi donat bons moments de lectura o que sigui intel·lectualment fonamental?

Aquesta darrera pregunta (elegir entre el gust personal i un volum que realment hagi contribuït a un canvi radical de pensament) és molt rellevant. Vet aquí el cas de Judith Butler, la pensadora nord-americana i pionera dels estudis queer (qüestions LGBTIQ+) que a partir del seu El género en disputa:  El feminismo y la subversión de la identidad (Paidós, 2023) ha canviat el paradigma de tot el que pensam sobre gènere, orientació sexual i feminisme. El 1999 Butler va guanyar un premi per la seva “mala prosa assagística” (“bad writing”), però a pesar d’aquestes credencials negatives, els seus escrits en els darrers vint anys han canviat la visió que els humanistes tenen sobre l’essència del gènere. Cap dels seus llibres és fàcil de llegir, però a pesar de la seva prosa envitricollada, tumultuosa i hermètica no hi ha dubte que Butler hauria d’entrar en qualsevol llista de lectures obligatòries.  Un must, vaja.

Partint en part de les intuïcions de Butler, Paul B. Preciado i l’assaig que el va fer famós, Testo yonqui. Sexo, drogas y biopolítica (Anagrama, 2020) du la idea de la fluïdesa de gènere i orientació sexual al límit.  No hi ha bio-homes ni bio-dones; l’aplicació de testoterona pot fer-nos passar d’una categoria a una altra; l’orientació sexual també ha de ser fluida, ¿per què definir-se quan hi ha tantes possibilitats fora del patriarcat heterosexual? La idea de la fluïdesa de gènere i d’orientació sexual, a més a més, es pot aplicar a totes les activitats de la vida.  Per exemple, Preciado va néixer a Burgos, però renega de la seva identitat burgalesa, espanyola, catalana o francesa.  No vol adherir-se a una llengua, per tant, ni a l’espanyol de la seva infantesa, ni al català de la seva joventut, ni a l’anglès dels seus estudis, ni al francès que l’ha fet famós.

Les qüestions de gènere, crec, han marcat la tònica de la filosofia i el pensament en les primeres dècades del s. XXI, però hi ha altres àrees d’estudi de gran importància naturalment. Vet aquí Donna Haraway i el seu Manifesto cíborg (Kaotica Libros 2020) assaig que qüestiona no ja la distinció entre el concepte de bio-mascle i bio-femella, sinó que amplia l’acció de difuminar de fronteres identitàries entre els humans, els animals i les màquines. Si els humans tenen drets i els animals, en certes condicions, també en tenen, ¿per què no estendre els drets a les màquines?  Haraway va escriure el seu “manifest” abans del desenvolupament de la IA, ChatGPT i les veus robòtiques que ara contesten el telèfon. Just per això, les seves idees mereixen ser considerades. Per cert, el popularíssim Yuval Noah Harari acaba de publicar Nexus: Una breve historia de las redes de información desde la Edad de Piedra hasta la IA (Debate, 2024) un al·legat contra l’automatització de totes les tasques “humanes” a través de la IA.

Els excessos del postcapitalisme també han estat comentats per pensadors com Byung-Chul Han i el seu assaig La sociedad del cansancio (Herder, 2017) a on articula la idea que, en les societats postindustrials, les “esclavituds” són autoimposades:  el desig de rendiment professional i d’adquisició d’estatus social imposa una autoexigència que és psicològicament inassolible. Anna L. Tsing, per una altra banda, a La seta del fin del mundo (Capitán Swing, 2021) estudia les estratègies de supervivència de certs grups social com els pastors de cabres yis (una ètnia de la Xina) quan el capitalisme ja ho ha destruït pràcticament tot. Aquest mateix postcapitalisme ha forçat milers de persones al moviment migratori.  ¿Que no és d’això precisament del que xerren tots els discursos polítics? Manthia Diawara és un dels pensadors que ha reflexionat lúcidament sobre el paper d’Àfrica fora d’Àfrica, a més de la seva important aportació a la descolonització dels museus i el món de l’art en general, és especialment rellevant el seu brillant Bamako-Paris New York (Présence Africaine, 2007).  Per ara, que jo sàpiga no ha estat traduït per aquestes contrades. [Bellver, 19-IX-2024]

Antoni Pizà

Hi deu haver, segurament, molta gent que aprecia la música en els carrers de Palma, però jo no som un d’ells.  De fet, si he de ser sincer, no conec ningú que s’assegui a un bar del centre de Ciutat o que vagi a posta a la Plaça Weyler, la del Mercat (amb aquell espectacular ficus) o al Born per escoltar l’enèsima versió del “Pájaro Chogüí”, “Let it Be” o un ritme molt sentit de bossa nova. Cada vegada que aquest tema de la música de carrer surt en una tertúlia entre amics, tothom afirma que desitja que la música baixi de volum, que les actuacions siguin més curtes i que no hi hagi tants d’espais a on es permetin aquestes funcions.  De fet, sempre hi ha algú que fa la broma i s’ofereix a pagar, abans que passin el capellet, per poder tenir silenci.

I, tanmateix, la música de carrer és un fenomen que ha existit sempre, possiblement des de temps medievals, qui sap si grecoromans, i que, per tant, segurament continuarà existint.  Els anglesos la denominen busking i al músic se l’anomena busker, i que tingui aquesta etiqueta ja deu voler dir alguna cosa, com a mínim que és una tradició innegable. En els anys seixanta, amb tot el revival del folk, els buskers van rebre una alenada d’aire fresc:  busking, cantar i tocar instruments al carrer, era un nou signe de llibertat i expressió individualista.  A Palma, val a dir, la música de carrer tampoc no és res nou.  El 8 de novembre del 1838, Chopin, George Sand i els seus infants van arribar a Ciutat.  Els primers vespres van dormir a una fonda de mala mort (als seus ulls, almenys), però Chopin, segons escriu a una carta, es troba eufòric per trobar-se a una ciutat plena de palmeres, figueres, tarongers, llimoneres… “De dia ―diu el músic― fa sol, tothom es passeja com a l’estiu, i fa calor. De nit, guitarres i cants fins a altes hores…”.  Quins buskers va poder sentir Chopin aquells dies de 1838 a Palma?  Que ho anoti a la seva correspondència, vol dir que el fenomen ja existia.

Busking in Palma, 2019

Els músics de carrer de Mallorca ara mateix són un col·lectiu molt organitzat. No són vagabunds ni aficionats espontanis, sinó professionals amb estudis i aspiracions a un cert reconeixement. Existeix una Asociación de Artistas de las Calles de Palma amb la seva xarxa social (principalment a FaceBook), càrrecs directius i una plataforma reivindicativa. Per actuar al carrer, en els darrers anys s’ha de demanar una llicència a l’Ajuntament de Palma i s’han de pagar unes quotes mínimes (que els músics lògicament troben excessives donada la seva precarietat laboral).  L’Ajuntament prohibeix actuacions a alguns barris com Santa Catalina, però permet la música al centre de Ciutat seguint la ruta turística del centre. Per obtenir la llicència se sol presentar una instància, pagar la quota i presentar un dossier de l’activitat artística. Pel que he pogut aclarir, si no es concedeix la llicència, sol ser per manca d’espais, o dit d’una altra manera, hi ha més sol·licituds de llicències que indrets per poder actuar. La duració de les actuacions és de trenta minuts a fi que altres artistes també puguin tocar, i entre actuació i actuació hi ha d’haver vint minuts de descans (pel que he vist aquest estiu, aquest punt no es respecta mai).

Els músics que jo he sentit, si va dir ver, tots tenen qualitat.  Els repertoris (jazz, pop, world music, etc.) varien molt, però sempre solen cantar sobre una pista pregravada (el límit dels amplificadors també està regulat per l’Ajuntament i és de vint vats).  A vegades, hi ha una mescla d’instruments en viu sobreposats a pistes pregravades, però la part vocal sol ser en viu.  Al meu entendre, la qualitat, en general, de les actuacions, per a mi, és el millor argument per reduir o fins i tot eliminar la música de carrer (amb excepcions, naturalment).  Aquests músics són bons i mereixen un públic que pagui una entrada, segui a una butaca i apreciï la seva música, i no vianants malhumorats que tirin pestes contra el seu art.

¿És, aleshores, la música de carrer un art que s’hauria de promoure i protegir i una plaga que s’hauria de controlar?  Com sempre, hi ha diversos punts de vista.  Els únics que defensen la música de carrer són els mateixos músics i això, en si, és estrany. Els músics consideren lògicament que tenen dret a guanyar-se la vida amb la professió que ells han elegit. Però això és discutible: jo tinc una gran passió per l’horticultura, però no l’he volguda imposar mai a les pasteres dels jardins de Palma sembrant bledes i cebes. També s’al·lega que tocar al carrer és art i els bukers són artistes que amb el seu art milloren la societat, la qualitat de vida, la convivència, però jo no m’ho acab de creure.  La música de carrer, avui en dia, lluny de ser una expressió artística individualista i única, és el perfecte exemple de la globalització i la flonjor cultural del turisme de masses:  jo he sentit el “Pájaro Chogüí” a Palma, Barcelona, Viena i Roma. Era la mateixa melodia, els mateixos instruments i els mateixos ponxos andinos. No crec que fossin els mateixos artistes perquè no crec en el do de la ubiqüitat.  Eren possiblement robots que repetien fórmules, i tot plegat era una experiència prefabricada, empaquetada i detestable. No s’ho paga, vaja. [Bellver, 10-X-2024]

La diabòlica mania d’escriure biografies

Antoni Pizà

S’ha dit a vegades que a la nostra cultura no hi ha hagut mai tradició d’escriure grans biografies o que, en tot cas, aquest costum no està tan arrelat com en el món de les lletres anglosaxones.  Possiblement hi ha un punt de veritat en aquesta afirmació, però el que és certament ja una realitat és que, de cada cop més, ara ja no és així.  Vet aquí llibres dedicats als grans personatges de la cultura del país que ja tenen no una, sinó unes quantes biografies sòlides, rigoroses i gruixades, feixucs patracols que són inevitables llibres de consulta, pel seu rigor acadèmic, però que també es llegeixen com novel·les.  Dalí, Miró, Casals i molts altres ja han tingut els seus biògrafs, com els ha tingut des dels anys setanta Josep Pla (1897-1981).

En principi, un dels grans encerts de les més de mil cinc-centes pàgines d’Un cor furtiu:  Vida de Josep Pla del professor Xavier Pla (sense parentiu amb l’escriptor) és que evita l’estructura de Bildungsroman; el llibre no comença com a una novel·la sobre la vida de Pla a Palafrugell el 1897 i acaba a Llofriu vuitanta anys i busques més tard, sinó que s’estructura en seccions i capítols que poden funcionar independentment de la resta.  De fet, és improbable que un lector pugui començar a la primera pàgina i acabar a la darrera, si bé els fans dels escriptors són ocasionalment fetitxistes i friquis, i algú hi haurà que ho voldrà provar.  En tot cas, el monumental volum (amb tapa dura i paper pràcticament de bíblia) permet una lectura transversal i saltironejada segons els interessos de cada lector (un amplíssim índex de noms pot guiar aquesta lectura a bots, si bé, malauradament, no hi ha índex de matèries, un dels grans encerts de les biografies de la tradició anglosaxona esmentada abans).

Lògicament, per elaborar aquest llibre, Xavier Pla s’ha servit de l’ampla bibliografia existent sobre l’escriptor i que inclou almenys vuit o més biografies, dotzenes de llibres d’assaig (alguns estudis de Xavier Pla), i centenars d’articles periodístics i erudits, a més d’altres materials no escrits, programes de ràdio i TV, i molts de testimonis orals de gent que el va conèixer.  A més de tot això, l’autor ha treballat amb els hereus de l’escriptor i l’arxiu de la seva fundació.  Josep Pla sabia que un dia seria famós i, aparentment, no tirava res mai.  La seva “egoteca” no consisteix just dels lògics retalls dels seus propis escrits o còpies de diplomes i notificacions oficials.  Ell ho guardava tot:  bitllets de tren, factures, fotos, correspondència, calendaris, etc.

El seu afany d’autocol·leccionisme, estava motivat per la seva ambició literària expressada en el Quadern gris com la “diabòlica mania d’escriure”.  L’escriptor sabia que no n’hi havia prou amb escriure molt i bé, i que un autor per coronar-se havia de tenir una biografia pròpia.  Així, amb aquesta idea, va proposar a diverses persones el seu projecte biogràfic, però gairebé tots, al final, hi van renunciar ―B. Porcel, especialment― quan van entendre que el que Pla volia no era un biògraf, sinó amanuense que escrivís al seu dictat.

I ja se sap que tota la gran producció literària de Pla no és sinó una gran autobiografia.  Pla defugia nominalment la confessió personal, el sentimentalisme i tenia una gran reticència, en aparença, a expressar emocions, però en el fons tot això no era sinó una estratègia (i d’aquí aquest “cor furtiu” del títol) per expressar el seu jo.  De la mateixa manera, la seva colossal ambició literària solia anar disfressada de falsa modèstia i un cert menyspreu pels artistes i tot allò que volia fer-se passar per artístic.  La gran vigència dels seus escrits, el continuat interès que els lectors encara mostren pels seus llibres, és que va avançar-se profèticament a l’anomenada autoficció, la sospita que la novel·la de narrador omniscient era cosa d’una altra època i que la renovació del llenguatge literari no havia de venir de l’hermetisme (que ell detestava) de les avantguardes sinó de la hibridació dels gèneres d’escriptura:  ficció, autobiografia, periodisme, correspondència, anècdotes, reminiscències, història, etc.  En el fons, emperò, tota aquesta renovació havia de superar el repte de dos ferotges enemics del català:  un extern (la prohibició i posterior minimització del català) i un altre intern, possiblement més perillós, que és el jocfloralisme, el preciosisme, la buidor semàntica.

Xavier Pla narra la vida i miracles de Pla sempre en present d’indicatiu i amb l’estil àgil i directe que l’home de la boina va aplicar sempre en els seus propis escrits.  Els clarobscurs de la vida de l’escriptor s’aclareixen o en alguns casos es deixen en punt mort a l’espera d’altres informacions o (més sovint) interpretacions dels fets establerts.  Hi ha el tema de la Guerra Civil, el franquisme, l’espionatge, la humiliació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’ambigua relació amb altres escriptors (Sagarra i Ferrater, per exemple), la seva complicada orientació sexual, mordaç i despectiva a vegades amb els “invertits” i “pederastes”, com ell els anomenava, però sensible a l’homoerotisme orientalista, com demostra el seu viatge a Kuwait, i oportunista amb els gais savis que el van protegir, com el seu mentor Alexandre Plana i l’editor Josep M. Cruzet.  Xavier Pla també posa un gran esment en les relacions de Pla amb les dones i en un cas en concret fins i tot transcriu la veu directa d’una d’elles d’una gravació inèdita.  Pla, sent Pla, no parlava mai de la seva vida íntima, però ara en aquest llibre les dones de Pla prenen la paraula.  I Pla, sent Pla, ja ho sabem, no va escriure més que “homenots” si bé en una ocasió davant les queixes d’una lectora va fer bons propòsits d’escriure uns perfils femenins equivalents dedicats a les grans dones del país.  I Pla, sent Pla, no ho va fer mai. [Bellver, 20-VI-2024]

Un cor furtiu:  Vida de Josep Pla

Xavier Pla

Barcelona: Ediciones Destino, 2024

Tapa dura amb sobrecoberta, 34.90 €

eBook (Epub 2), 12.99 €